Fa temps que tinc una mena d’obsessió per a entendre els comportaments socials dels pobles i com no tinc massa idea de sociologia i psicologia, a banda dels llibres que llegisc sobre el tema, el que faig és observar i em pregunte coses amb l’esperança que algun dia puga llegir les respostes en algun llibre. L’altre dia passejava de Santo Ángel a la Alberca a Múrcia, rodejant el meu centre de treball. Passant al costat de la casa on habita el guarda del centre vaig vore com havia posat una estaca d’uns cinc metres d’alçària al terrat, coronada amb una bandera d’Espanya. Sembla que les banderes oficials a l’entrada del centre no eren suficients i que calia demostrar que eixa casa és espanyola i qui hi viu és molt espanyol, no siga que es tinguen dubtes al respecte.
M’agrada entendre les coses i l’explicació més habitual que es dona, sobre que en Múrcia són fatxes, no em satisfà. Crec que l’ostentació del patriotisme amaga altres coses al darrere i a Múrcia no és l’únic lloc on l’he vista. Esta mena de patriotisme banal també l’he vist a Sicília i al País Valencià i crec que són actituds que el que busquen és amagar la realitat. Múrcia, el País Valencià i Sicília són tres territoris que són tractats com a colònies pels estats espanyol i italià. Tot i que molts pensen que les colònies són coses del passat i que l’època colonial ha acabat amb la independència de la majoria de colònies que tenia el Primer Món, colònies en queden encara, i moltes. Sempre que hi haja una relació extractiva de recursos i el tractament com objecte i no de subjecte, tant del territori com de la població, tenim una colònia.
L’última frase sobre objectes i subjectes me l’he copiada de Ricard Chulià, però no em bonegarà, perquè compartim l’objectiu de despertar consciències i obrir ulls a la gent dels nostres pobles. Els territoris que he anomenat són objectivament maltractats per l’estat al qual pertanyen, o millor dit, de qui són propietat. A canvi de l’extracció d’uns recursos humans i ambientals, estos territoris no reben res o quasi res en infraestructures i serveis per part de l’estat. Zones altament poblades connectades entre elles només en cotxe i on els aeroports, trens i habitatges estan al servei dels turistes i els interessos del capital. Les carreteres i ports estan pensades només per extraure els recursos i importar recursos cap a la metròpoli.
Davant esta situació de maltractament crònic tenim dos opcions: fugir o negar la situació. Qui estem en la primera no ens cal que ens convencen amb dades, però sí necessitem poder despertar a la resta de la seua negació. Sabem perfectament que fer davant d’un maltractament a una persona. Coneixem perfectament quins són els mecanismes d’abús i com s’aconsegueix mantindre l’abús en el temps. Sabem com moltes víctimes neguen la realitat i s’aferren a mil excuses per por a la reacció de l’abusador o la por de quedar-se soles. Eixos comportaments no són només individuals, també es reprodueixen d’una forma col·lectiva i en les colònies més.
La necessitat de posar una bandera gran en una casa, de demostrar que s’és més patriota que ningú, d’atacar a tots aquells que et volen fer vore que l’Estat s’ha oblidat de tu, naix de la por a l’abisme que deia Umberto Saba en un dels seus poemes. Però l’abisme l’hem de descobrir per a eixir-ne i reclamar els nostres drets com a persones i com a pobles. L’èxit del sistema actual s’ha produït perquè han aconseguit la individualització de cada membre del poble i han aconseguit crear una relació de dependència entre individus cap al poble que el sotmet. Les terceres vies no serveixen de res i moltes persones ens aboquen a elles per considerar els dos camins escenaris massa radicals.
M’agradaria conéixer millor este mecanisme de dependència que es crea entre individus oprimits i les elits extractives o estats extractius. M’agradaria saber com ajudar a fer que el meu poble isca d’esta relació de dependència tan tòxica que ha creat amb Espanya en un cas i amb Itàlia en l’altre. Però davant em trobe amb una classe política valenciana que ha decidit tirar roses sobre l’abisme o provar terceres vies que no et porten a cap lloc. El per a ofrenar noves glòries, és una forma de mostrar acatament i amor a qui ens maltracta amb l’esperança que amb un bon comportament els tractaran millor. I no, això no passarà mai.
Quan critique i he criticat a Compromís, és perquè vull que descobrisquen l’abisme que és Espanya, i pense que ells l’han descobert com jo, però que estan més còmodes fent com que no l’han descobert. Amb la catàstrofe de la DANA només hi havia un camí: començar el camí de pegar a fugir. Però el que s’ha demostrat, una vegada més, és que els valencians som objectes per a Espanya, que no tenim recursos per culpa d’Espanya i que no en tindrem mai per culpa d’Espanya. Mazón té una gran culpa, la responsabilitat sobre la mort de més de 220 persones, però de la resta l’únic culpable és Espanya, estiga qui estiga al govern. Tot el que ha passat a partir d’eixe moment ha sigut culpa de la gestió colonial del nostre país. La solució mai podrà ser carregar-se l’autonomia i que Espanya ens gestione i Compromís no ha de caure en eixe discurs mai.
En 2015, el Botànic va arribar al poder denunciant la corrupció del PP. Sense corrupció del PP només havien de denunciar la corrupció de l’estat espanyol, a través de l’apropiació extractiva dels recursos valencians. No debades el deute valencià és el fruit de la corrupció estatal espanyola al País Valencià. No ho han fet, visqueren de les rendes de la lluita contra la corrupció i s’acomodaren en la gestió de les molles renunciant al pa sencer. La seua comoditat va provocar la tornada del PP i ara per a sorpresa de ningú, després de renunciar al nacionalisme i al sobiranisme, renuncien a la gestió de les molles a canvi de tres sous a Madrid, els dels dos pitjors diputats i senador de la història. Amb la DANA hem vist com el poble valencià es va oblidar o amagar el per a ofrenar noves glòries, ara només necessitem que una DANA, metafòricament parlant, entre a la seu de Compromís a la plaça del Pilar i els militants que queden comencen el camí de fugir d’Espanya que comença fent entendre que entre fugir i negar un maltractament, cal sempre fugir i plantar cara a l’abusador. Si ho heu entés amb els bullies d’institut, també ho entendreu amb el bullie Espanya.
