He llegit diverses anàlisis sobre els resultats de la consulta lingüística, aquesta tronada que va decidir fer la Conselleria de José Antonio Rovira per tal d’arraconar el valencià encara que això suposara sotmetre les escoles i instituts al més profund caos organitzatiu. I bé, és de veres que cal ser caut, perquè, al cap i a la fi, la reforma legal del PP implica menys valencià en qualsevol cas, però malgrat tot podem estar satisfets perquè, encara que una consulta com esta mai s’hauria d’haver produït, el conseller no se n’ha eixit amb la seua i els resultats sense dubte no han sigut els que esperaven.
Crec que en la bambolla en la qual viuen els dirigents del PP, els alacantins per descomptat, però la secció capitalina del Cap i casal també, realment creuen que el valencià és una cosa llunyana, estranya, una cabuderia absurda de l’esquerra, sobretot de Compromís, però que en realitat ningú vol que li donen classes de valencià. Que algú puga viure en valencià li sembla una cosa marciana, de desafectes i separatistes. Això vol dir que pensen que fer una croada contra la llengua consolida vots i afalaga la seua base social. És una bona notícia comprovar que l’estima per la llengua i el sentiment que el valencià és la llengua pròpia està molt més arrelat del que ells pensen, i segur que per a Rovira i companyia ha sigut una sorpresa que en pobles com ara Sollana, el meu de residència, on el PP governa còmodament, el valencià ha sigut triat pel 87,77% de les famílies, per estadística moltes votants del PP. És normal. A Sollana es viu en valencià i les comunicacions de l’Ajuntament, com no pot ser d’una altra manera, són en valencià i fins on jo sé no tenim veïns i veïnes com la púrria feixista eixa de Paiporta que s’ha fet viral estos dies en xarxes.
I és que els caps del PP no només no tenien ni idea de l’existència del barranc de Torrent, o de Poio, sinó que tenen una profunda ignorància de com és de veres el país també socialment i el confonen amb els barris benestants d’Alacant i de València. El que ha quedat palés en esta consulta és que l’estima per la llengua és transversal en amples sectors de la nostra societat, i fer bandera de l’atac al valencià no li resultarà rendible. Això és una molt bona notícia. Esperem que prenguen nota.
Perquè a més l’espectacular resultat de la comarca de la Serrania i també els esperançadors del sud del país, ens mostren que ni el valencià s’ha perdut dels territoris històricament valencianoparlants ni el rebuig per la llengua és generalitzat en les comarques castellanoparlants. Ben al contrari, és percebut per sectors estimables de la població com un mitjà d’integració amb la resta del país a més d’una eina que pot obrir oportunitats laborals en els territoris del domini lingüístic. I això crec que és també una bona notícia. Resultarà que el nostre país està més vertebrat identitàriament del que sovint pensem i que la llengua és percebuda com un tret identitari, fins i tot per una part de la societat de les comarques castellanoparlants.
El que no és cap bona notícia és els resultats en els col·legis concertats. Ens mostren una tendència molt preocupant. Les classes mitjanes urbanes «aspiracionals» consideren que el valencià és un element a perdre o a no incorporar com a part del procés d’ascens social o de consolidació dels codis percebuts com a prestigiosos. I, per cert, els col·legis confessionals els proporcionen el que volen, bombolles castellanoparlants, por el imperio hacia Dios i tota eixa borumballa. Cursis escalantins del segle XXI units a persones que simplement rebutgen la llengua del seu país de residència -o de naixement- perquè la veuen com un defecte de l’espanyolitat essencial cosmoxupiguai que imaginen. I que l’Església valenciana estiga garantint-los eixa bambolla desitjada és realment lamentable, i molt diferent, per cert, al cas català. La memòria del Pare Vicent Sorribes mereixeria una altra cosa.
Això, a més, és un altre motiu perquè l’esquerra valenciana i el valencianisme en general s’enfronte d’una bona vegada de manera oberta al model actual que externalitza una part important del sistema públic i el posa en mans d’escoles confessionals, que tracten d’establir exclusions socioeconòmiques de diferents maneres, entre altres cobrant abusives quotes falsament voluntàries, que són classistes, retrògrades i com queda palés, desvalencianitzadores. L’educació no pot ser un negoci, ni un espai d’adoctrinament classista, reaccionari i antivalencià. I és evident que la conselleria de Rovira el que fa és exactament el contrari, afavorir la seua existència com a guetos i reforçar que siguen illes castellanòfones en comarques valencianoparlants, per a formar futurs avalotadors com els de Paiporta, eixos que diuen que ningú els pot obligar a parlar valencià mentre obliguen els altres a parlar castellà, forces de xoc contra el valencià, supremacistes, prepotents i profundament desarrelats.
