Quan jo era menuda, i encara ara, m’encantava Michael Jackson. Potser has llegit el nom de l’artista i abans t’han vingut a la ment les acusacions contra ell per haver abusat de menors que el nom d’alguna cançó famosa com Thriller o Billie Jean.
Just quan va morir, en l’any 2009, jo tenia set anys i va ser quan vaig començar a escoltar-lo. També em fixava en ell per intentar imitar-lo amb els balls tan originals i autèntics que feia. Jo no sabia quasi res sobre ell, solament com sonaven algunes de les cançons i que vivia a una casa on tenia un parc d’atraccions, anomenada Neverland.
M’encantava vore vídeos d’ell jugant amb els xiquets, gravant videoclips, fent concerts o parlant en entrevistes. De sobte, un dia vaig anar a parar, amb l’ajuda de l’algoritme de YouTube, en una on li preguntaven sobre aquestes acusacions. Ell desmentia tot el que suposadament havia fet, i en aquell moment, els menors també oferien una versió defensant l’artista.
Així, a poc a poc, el vaig anar coneixent un poc més, però tenia dubtes. Per què el meu ídol seria capaç de fer alguna cosa així? No m’ho podia creure.
Ja ha passat un temps, m’he informat un poc més i he vist el documental Leaving Neverland on apareixen les suposades víctimes d’aquells abusos explicant com va ser. Me’ls crec, però seguisc escoltant la seua música. De fet, m’interessa saber com la va fer, els instruments que utilitzava, què li aportava Quincy Jones a aquelles peces musicals que hui en dia encara sonen arreu del món.
Pense que no és immoral fer-ho. Puc disfrutar de les seues cançons sense pensar què va fer i, òbviament, estar sempre posicionada a favor de les víctimes quan es tracta l’assumpte en qualsevol xarrada entre amics o coneguts.
En el cas del Rei del Pop, les seues lletres parlen d’estimar sense fronteres, de la pau, de justícia social i en altres dona a entendre que és un home solitari i perseguit. Salvar el món amb Earth Song, canviar un mateix per buscar un lloc millor on viure amb Man In The Mirror o buscar la pau amb Heal The World.
El cas del cantant és un cas que m’ha tocat de prop perquè sempre he sigut fan de la seua música. Per explicar un exemple diferent, m’agradaria nomenar Woody Allen. La majoria de les seues obres són pel·lícules surrealistes, amb un rerefons obscur si coneixes la seua vida. Per si no coneixes el seu cas, el director, va adoptar una xiqueta, Dylan Farrow. Fa uns anys, aprofitant la pregunta del periodista Gayle King, va confirmar que quan tenia set anys va ser abusada per Allen.
M’agrada Michael Jackson, i també Woody Allen, però pense que no es pot separar l’obra de l’artista perquè el seu context, tant personal com social, influeixen en la seua obra. L’art no es crea en un buit, sempre hi ha una part de l’artista exposat en el que vol mostrar. Però això mateix no impedix que el públic gaudim de les obres, encara que no estiguem d’acord i ens provoque rebuig pensar el que ha fet l’artista acusat.
