Feia uns quants anys que no trepitjava Madrid, o almenys amb la calma, l’atenció (i la distracció) amb què ho he fet aquests dies de Pasqua. En la meua joventut, però, fou una ciutat que visitava sovint, per amor, i per amor a l’art. Després vaig posar els ulls en Barcelona, Nova York, París, Londres, Lisboa i Amsterdam fins a conèixer-les mitjanament bé. Però sempre és bonic tornar a les ciutats d’adolescència, sobretot si ara els adolescents són els fills (companys eterns de viatge). Produeix un vertigen que es confon amb emoció i alegria…
I haig de dir que m’ha sorprès Madrid, m’ha captivat. No hi viuria, ho tinc clar. Fa uns anys em vaig prometre: «mai més lluny del mar». No hi viuria per això, i per moltes altres raons, però perdre-s’hi per un temps ho trobe atractiu, sobretot si fuges del Madrid prepotent de la Castellana i de la terrible lletjor de l’extraradi, del pobre i del ric, de tots dos són durs de pair, òbviament, per raons ben distintes!
Madrid és una ciutat amb caliu que et permet trobar allotjament assequible, atractiu i cèntric, n’hi ha! Una ubicació que et facilita agafar la porta i posar els peus al carrer en qualsevol direcció, no importa on, perquè en quinze o vint minuts ho tens fet. I això és una delícia. Les ciutats amb metro, un metro urbà, són ràpides, però també eviten que la gent hi camine, observe i aprenga. I les ciutats estan fetes per ser caminades i apamades. I per gran que semble Madrid, es pot anar a molts llocs a peu: ho he comprovat!
Eixir al carrer, ensumar els cafès de les desenes de cafeteries que hi ha: modernes, antigues, petites, grans, d’aires vintage, de franquícia homogeneïtzadora. Recrear-te en els aparadors de tota mena de botigues i botiguetes, Madrid és una ciutat de botiguers, de botiguers i funcionaris. Encantar-te amb les façanes dels teatres i els cinemes antics: encara en queden! «Quants teatres hi ha ací», se sorprenia el meu fill! Embadalir-te amb les façanes modernistes de tons clars, o amb les de rajola vermella, amb una arquitectura de quatre o cinc altures, amb els balcons oberts, els finestrons… I aquell jove en calçotets que es renta les dents des del balcó de casa seua a la plaça de Lavapiés. Copsar el gest quotidià, el tràfec de la gent, tots aquells que esmorzen o dinen darrere d’un vidre, des d’on veuen passar la vida, i des d’on la veus tu mateixa, quan pares una estona…
El Madrid dels hotels: dels luxosos, dels mitjans, dels històrics, de les pensions, dels hostels moderns i atractius que hi han proliferat! Just en un d’ells ens allotjàvem nosaltres. M’agraden tant els hotels i els hostels! Mirar qui entra i qui ix…
I una de les sensacions més reconfortants és sentir que en caminar una mica tens a l’abast museus magnífics. Els de sempre: El Prado, El Reina Sofía, El Thyssen, i la gran descoberta del viatge: El Museu Arqueològic Nacional (MAN): modern, acollidor, atractiu, amb caliu, i amb un fons fascinant: la Dama d’Elx, entre tantes altres obres. Museus que es poden visitar gratuïtament gran part de la setmana. Només cal estar informats i a l’aguait.
I els mercats. Les places i els mercats. Madrid és ciutat de barris, de places, mercats, i de terrasses, de carrers llargs i estrets amb arbres, de carrerons i de pujades i baixades. El barri de Lavapiés, un barri popular, amb costeres llargues i racons, amb barets i restaurants de tots els colors i gastronomies: marroquina, índia, africana, italiana… Com un dia va voler ser el barri de Russafa a València, però… El barri de La Latina, amb una arquitectura sorprenent, net i endreçat, amb el mercat, teatres, places, grafittis gegants i espais oberts a dojo… A la nit il·luminat és magnètic. O el mercat d’Antón Martín, en un edifici de façana vermella, una cantonada gastronòmicament deliciosa i variada… El mercat de San Miguel, al cor del Madrid dels Àustria, d’estructura de forja modernista, o el dels Mostenses, en plena Gran Via, un mercat popular que et transporta a un món de pel·lícula: xinesos, peruans, mexicans… I en un racó, el bar Lilly, amb aquesta fusió de menjar peruà i xinés: les seues sopes et retornen a la vida si fa fred i el ceviche et refresca la gola si brama el dia… Tot això per no parlar dels entrepans de calamars, els callos i el cocido madrileny que, haig de dir, no he tastat, perquè m’he deixat dur per les fusions i l’exotisme… Una altra vegada serà!
Menjar bé a una ciutat gran i cosmopolita és un al·licient, menjar-hi bé i que no se’t buide la butxaca, és un doble al·licient… A mi em fa la sensació que els preus de Madrid són una mica més populars que els de Barcelona, ni què dir que els de París, Londres o Nova York… Els hostels són bonics, cèntrics i assequibles: n’hi ha molt on triar, i els taxis no són abusius, o serà que corren molt i arriben aviat. Viure-hi i pagar un lloguer són figues d’un altre paner.
I si el centre i els carrerons us embafen i necessiteu modernitat, per als més inn hi ha on triar: la Sala Equis, Mo de Movimiento o el Matadero espais d’avantguarda amb compromís social on hi ha art, música, activitats menjars de proximitat. O si us urgeix respirar, la ciutat també cansa, llanceu-vos als jardins del temple de Debod, un temple egipci del segle II aC. És un goig contemplar la ciutat i el capvespre des d’allà dalt. I si viatgeu amb xicalla: armeu-vos de valor i enfileu-vos al telefèric, que per sis euros els adults i quatre els menuts teniu l’emoció garantida. Una cabina de tercera generació en suspensió us du i us torna de la Casa de Campo. Un bosc dens de carrasques, pins i moltes flors en primavera. Tota una experiència travessar el bosc des del cel, penjada (la teua vida) d’un fil, deixant les agulles de les esglésies al fons, els palaus i els gratacels lluny i endinsant-te en el verd cada vegada més espès. De sobte, la ciutat desapareix, i tot és bosc!
I ara ve on volia anar a parar: què té a veure aquest Madrid feiner, popular, creatiu, de botiguers i de gent de carrer, de mercats, jardins i boscos, de tràfec i lluita diària… Què hi té a veure, amb la cúpula casposa que els governa?
Com apuntava Rosa Maria Artal, a qui no se li escapa ni una coma, en «Almeida, un alcalde irresponsable» un article publicat recentment en elDiario.es, Madrid viu hostatjada per una classe política irresponsable. «El alcalde de Madrid –escrivia– nunca tiene la culpa de nada. Y hasta ahora esa afirmación le funciona. Y a Ayuso. Y a Aguirre. Los altos cargos del PP de Madrid no son responsables de lo que dirigen, o eso dicen algunos intérpretes de la Justicia».
Almeida, un alcalde que dissimula i gira la cara davant dels despropòsits més grossos, com ara l’escàndol de les mascaretes a càrrec d’uns llestos desenfeinats, de professió «sus contactos». No li falta raó a Rosa Maria Artal quan afirma que «el alcalde Martínez-Almeida opera como si Madrid fuera su cortijo». I ho diu perquè, a més de tota la resta, ara es disposa a cedir a l’Església Catòlica tres parcel·les municipals de bades durant 75 anys. Una superfície de més de 8.800 m2 valorada en 757.304,95 euros. En elles podran construir dos temples i un monestir. «La ruina y miseria de los madrileños no alcanza a los amigos de Almeida», conclou Artal.
Josep Pla va dedicar unes quantes planes a Madrid, ciutat que coneixia molt bé. En aquest fragment que esmente Pla es referia als opositors, que encara n’hi ha avui, i molts!, però si canvieu la paraula opositor per corrupte, ja ho teniu: «A Madrid hi ha una quantitat enorme de corruptes. Hi ha corruptes de les coses més absurdes. […] Madrid és el dipòsit dels corruptes pares, dels corruptes fills i de tota mena de possibles corruptes. […] Madrid es ressent del corrupte. Si aquesta ciutat no fos, en efecte, un dipòsit d’aquests éssers, tindria aquell punt de gràcia que tenen indefectiblement les ciutats que no contenen més que persones».
La ruïna i misèria dels madrilenys hauria de dur-los –sobretot als que la pateixen, la resta, l’exerceixen– a mirar-se a l’espill i fer-hi un pensament perquè aquesta ciutat, igual que València en el passat –i alerta que estan ací i amenacen amb tornar– no mereix el despropòsit irresponsable de la disbauxa polític-festera que els governa.
Senyores, senyors: A les barricades!
