Fa uns dies, de manera insistent i forta, amb abundància de retolació i imatges ben explícites, vam assistir a la visita de tres singulars personatges mundials a casa nostra. Mare meua quina intensitat!
Seria capaç de dir fins i tot que la guerra d’Ucraïna, la Covid-19 i unes quantes actualitats més han ocupat un paper en els mitjans de comunicació similar a la visita del trio. I ningú em pot negar que no són comparables. Però ací tenim una mostra ben palesa del domini que la cultura americana, la dels Estats Units d’Amèrica, té sobre nosaltres. Sobre Europa sencera, no cal dir-ho.
L’american way of life s’imposa cada dia amb una força bestial. Prepotent. Amb tanta constant i perversa prepotència que no s’amaga poc ni gens en mostrar la seua colonització cultural sobre els nostres models de vida. A poc a poc han anat conquistant, fins i tot, la nostra simbologia i, pitjor encara si voleu, la vida quotidiana.
Va estar Ciceró qui clamava contra Catilina amb la seua frase inicial i en el primer dels seus discursos Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? Voilà! Vet ací lector i lectora estimats la pregunta crucial dels temps que vivim. Fins quan continuaran abusant els uns i altres, els qui ho permeten i ho potencien, del nostre bon comportament? És culpa nostra només? O un senyal inequívoc del seu poder enorme?
Els mitjans de comunicació tracten amb una magnificació insuportable la visita de Springsteeen i d’Obama i la seua senyora, i de Steven Spielberg també.
I els polítics accepten i permeten cedir espai per a la major glòria de les figures mediàtiques que, amb la seua presència, volen donar la idea d’un món ben harmoniós i agradable. Tot funciona perfectament i vivim en la continuïtat de l’espectacle.
Als temps de Ciceró el circ condicionava la contenció de les fúries populars. Ara, tal vegada no arribem a tant. I no cal. Ara els espectacles, i la seua propagació, arriben a totes les llars.
Els telediaris mostren la glòria de la societat de benestar. I l’espectacle impera per sobre la mirada crítica. O la simple reflexió.
No estem, que ho considere el lector, contra les mostres festives, alegres, lúdiques i agradables dels espectacles. Òbviament, la festa forma part de la vida i a ella ens adherim.
Només que les volem nostres i, si forasteres, que no siguen només aquelles que deïfiquen un model, una cultura, una forma unidireccional de comprendre el món.
El tal Springsteen, un exObama i el cineasta contundent Spielberg i els recintes mediàtics, per veu, imatge i escrit, han copat tots els espais. Des de la dreta a l’esquerra. No hi ha hagut treva. I fa mal al cor i agra la sang que també els suports suposadament crítics o com a mínim objectius i ben assenyats dels mèdia hagen contribuït a aquest enrenou i elogi de la desmesura d’una cultura que no ens respecta ni considera.
Amb la seua dinàmica ultra individualista i prepotent han imposat, una vegada més, la seua idea del que ha de ser la societat. I no en fer una anàlisi massa aprofundida per a descobrir tot allò que hi ha al darrere. Diners a dojo i un made in USA sense cap mirament
