Probablement, si vosté no té res a veure amb el sector de les energies renovables, però li agrada estar informat sobre el que passa al seu territori, haurà sentit paraules com macroprojectes renovables, energia verda, hidrogen verd, instal·lació de panells solars, ajudes europees i potser, fins i tot, expropiacions, ciutadans i organitzacions ambientalistes oposant-se a aquest assumpte. I tot això en menys de 2 anys després del coronavirus, i ràpid, tot molt ràpid, massa ràpid.
Des de fa un lustre vivim un moment crucial en la història de l’actual civilització, la qual va ser construïda en 200 anys mitjançant l’ús de combustibles fòssils com el carbó, el gas, el petroli i també una mica d’energia nuclear.
Tanmateix, ja abans del coronavirus però sobretot després, hem vist un encariment dels carburants, del gas, del petroli, el menjar, els fertilitzants, el transport, l’IPC i de tot en general augmentat a més per una guerra a Europa que no és causa principal del problema, que ja havia començat abans, però que ajuda a empitjorar les coses. El problema és senzill, estem arribant al màxim d’energia de què podem disposar amb el consegüent problema que tindrà tothom si no comencem a plantejar-nos alternatives.
Hi ha dues opcions: reduir consum i començar a dissenyar una societat amb menys energia, o intentar que tot seguisca igual amb noves fonts d’energia que reemplacen la fòssil (si és que això és possible, que encara està per veure).
Des d’Europa han triat sense dubtar-ho des de fa un parell d’anys la segona opció, creant ajudes mil milionàries per a tot tipus de projectes que tinguen com a objectiu la producció energètica. Aquests ingents ajuts i aquestes propostes de projectes que van sorgint com a xampinyons de la mà de cada vegada més grans empreses europees i grups d’inversió, tenen l’objectiu d’obtenir aquestes ajudes (que no solucionar el problema realment) mitjançant la creació de, per exemple, grans instal·lacions d’energia solar. Malauradament, es troben amb problemes ambientals, i d’oposició de ciutadans, agricultors, legislació i potser fins i tot sentit comú. De sobte, tot sòl no urbanitzat, ja siga rústic, protegit o agrícola de mida suficient pretén ser convertit en una font d’energia renovable piconant qualsevol consideració anterior legislativa o ambiental, per això des d’Europa i des d’Espanya es canvien lleis i relaxen les normatives mediambientals per permetre que aquests macroprojectes que en la seua majoria tenen darrere grans inversors es duguen a terme en el menor temps possible.
A tot el País, i senyaladament a les zones poc poblades de l’interior, s’estan succeint aquest tipus de propostes de projectes que pretenen convertir el territori en una horta solar o eòlica.
Es podria pensar que tot això es fa pensant en el bé de la societat, encara que sone ja, amb una mica de sentit comú, estrany perquè és una cosa que va en contra moltes vegades de legislació actual (o anterior) i els interessos dels afectats per aquestes expropiacions com a canvis d’ús de sòl fèrtil que sembla tenir poc sentit si per exemple entenem que és millor sempre produir aliments allà que produir quilovats, lògica que entendria un nen petit però que no sembla preocupar gaire aquest moviment d’instal·lació de renovables massives.
D’altra banda, casualment, alhora s’està promovent la producció d’hidrogen com a alternativa als combustibles fòssils i la seua canalització per canonades per Europa, i com he dit, producció significa produir un combustible usant energia, i aquesta energia en teoria serà renovable. Casualment, tots aquests projectes de produir energia renovable a Espanya juntament amb els tubs per on una vegada convertida la mateixa en hidrogen o simplement mitjançant línies d’alta tensió, tenen una destinació molt clara quan analitzem els futurs projectes de gasoductes i línia d’alta tensió, perquè en efecte van cap a Alemanya i el centre d’Europa.
És a dir, que literalment ens estan intentant reemplaçar terres fèrtils, destruir sector primari, generar despoblació i pobresa a les zones rurals, canviant lleis ambientals, regant de diners públics a totes aquestes iniciatives i traient qualsevol trava legal per literalment esquilmar els nostres recursos i reduir per exemple la nostra capacitat de producció del sector primari i bombar aquests recursos cap a una Europa que comença a apagar-se per la reducció d’energia fòssil disponible que continua sent la font principal d’energia del continent. Per això pense que tot això no és res més que una estratègia europea d’extractivisme des dels països perifèrics cap a una Europa que s’apaga i empal·lideix energèticament i probablement també en altres aspectes.
