Esta setmana hem conegut una informació que certifica possiblement el pitjor diagnòstic possible. L’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) ha confirmat que la península Ibèrica ha viscut l’estiu més càlid de la història. Des que tenim registre, això és des de l’any 1961, enguany s’ha mesurat una desviació de 2,2ºC per dalt de la mitjana. Hem arribat al perillós punt de no retorn? Molt experts opinen que ja l’hem sobrepassat, i segurament aquesta opinió ha penetrat fins al Palau de l’Elisi i siga el motiu de la sentència d’Emmanuel Macron «estem davant la fi de la despreocupació i la fi de l’abundància».
Ràpidament, les xarxes socials s’omplien de crítiques per no assenyalar correctament els culpables, i moltes persones es referien a l’acumulació de recursos i riquesa per un pocs, enfront d’una majoria que viu sense excessos, o inclús sense cobrir les seues necessitats. Però no. No s’ha entès Macron, i no tinc cap interès a defensar-lo. I no, no es tracta de l’abundància acumulada individualment, que també és important, clar que sí. No es tracta ni es pretén en este moment dir qui ha contribuït més al deteriorament del planeta, perquè de manera conscient, uns més que altres, o de manera inconscient possiblement per la gran majoria de la gent, el que ens ha portat a aquesta situació és el sistema. Macron encerta quan assenyala sense voler com a culpable de la salut del planeta un sistema capitalista basat en una premissa fal·laç, el creixement continu amb un consum de recursos infinit. La despreocupació de la qual parla el president de la república francesa és un tiró d’orelles a eixa situació coneguda en què és més barat comprar un aparell nou, que reparar-lo. Al sistema que organitza les societats basat en aquesta abundància.
Aquesta concepció econòmica purament antropocèntrica -que en cap moment ha tingut en compte la insostenibilitat de créixer ignorant els límits biofísics del planeta i la finitud dels seus recursos, i ha menyspreat l’empremta i el deute ecològic que va generant- ens ha portat a una situació a les portes d’una conjunció de crisi energètica, climàtica i de biodiversitat sense precedents.
El repte no solament està a donar la volta al sistema, i basar el sistema econòmic i social en el decreixement, sinó que aquesta transició siga sostenible en totes les esferes. El decreixement entès com un camí cap a un model econòmic i social compatible amb els límits del planeta i la vida en conjunt no és, per si mateix, una alternativa socialment justa ni rupturista amb el sistema de desigualtat actual. L’alternativa a l’actual paradigma ja caducat no s’ha de fer solament sota premisses científiques, hem de comptar, i caldrà explicar-ho, amb el vistiplau de la societat, perquè ha de ser construïda com una alternativa democratitzadora socialment i mediambiental. Es tracta que, com a societat, decidim decréixer per a viure.
