Érem a les Cinque Terre, un racó preciós de la Ligúria, Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Hi fèiem parada i fonda abans de seguir viatge. Estàvem en un dels cinc pobles, però no recorde en quin. Hi havia molta gent. Un túnel que venia d’una estació de tren escopia manades de turistes. Al pàrquing arribaven autobusos i cotxes particulars. No sé des d’on, des de quin moll, des de quin altre escopidor, desembarcaven passatgers de creuers. En travessar la plaça que donava accés a la part vella (allò que alguns en diuen casc antic, com si fora una litrona de cervesa buida i abandonada), cada porta a peu de carrer era un bar o una botiga que venia records pintorescament universals. «Això, sense gent, deu ser preciós», pensàvem.
Fa algunes setmanes, a la presentació del llibre Per què pensem el que pensem (Lletra impresa), Javier López Alós i Vicent Botella Soler ens advertien contra les actituds esnobs que ens fan pensar que no fem part de la massa. Quan diem «la gent» sempre són els altres. Nosaltres som viatgers, i la resta són… turistes. Aquell dia a les Cinque Terre ens vam sentir part del problema, part de la massa. Havíem fet la mateixa carretera sinuosa i havíem contemplat el paisatge igual. Havíem comprat un entrepà de speck i unes llandes de cervesa i ens havíem fet fotos amb els mòbils com tantes altres persones. Crec que va ser llavors que vam decidir que no tornaríem a eixir en agost i que faríem que els viatges tingueren algun propòsit concret: una faena, una visita a amics i familiars. Excuses de mal pagador, si voleu.
Les Cinque Terre són un paisatge dibuixat. La pel·lícula Luca, de Pixar, n’ha fet una síntesi magnífica. Els tons suaus del sol sobre les cases de colors. L’aire de pel·lícula de Tornatore. L’oda a la Vespa i a altres tòpics d’una Itàlia vista des d’Amèrica. La història d’amistat o d’amor entre els tres protagonistes. Són tot d’ingredients que fan que la pel·lícula siga un producte apte per a tots els públics. Els adults embafats deixaran caure la llagrimeta i els infants gaudiran de l’aventura i la diversió habituals. Ho dic sincerament, a mi em va agradar, sense deixar de ser conscient del tipus de producte que m’empassava.
Però aquest pintoresquisme era impossible de copsar mentre avançàvem a colzades cap al mirador. En arribar-hi va passar allò. La sentència definitiva que sintetitzava la mena de plaga de què formàvem part. Una senyora, potser ben pentinada, vestida amb robes vaporoses, no sé si cares o de mercadet popular, parlava per telèfon a un volum megafònic i ens va informar a la concurrència en castellà (ho traduïsc, però) del seu itinerari: «Després anem a Roma, però jo no baixaré, perquè ja l’hem feta».
Fa pocs dies vaig anar convidat al Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio. El presentador i els col·laboradors del programa comentaren aquesta idea del turisme de masses d’ara, que s’expressa en termes factuals. Les ciutats no es visiten, es fan. I una vegada les has fetes, ja no cal repetir. Com si Roma es poguera exhaurir, com si es poguera exhaurir qualsevol racó de món.
A les Cinque Terre vaig viure una epifania de l’espant. Atarantat, vaig tornar a l’hotel i vaig pagar la taxa turística igual que tothom (un record ara per a Francesc Colomer i la seua actitud servil). M’hauria agradat poder parlar dels poetes lígurs, com ara Eugenio Montale, que estiuejava de xiquet a Monterroso. Una infantesa que evoca al poema «Les llimones» (Ossos de sípia, traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís, Adesiara):
Millor si les gatzares dels ocells
s’apaguen engolides per l’atzur:
més clar s’escolta el murmuri
de les branques amigues dins l’aire que quasi no es mou,
i les sensacions d’aquesta flaire
que no sap desenganxar-se de terra,
i plou dins el pit una dolcesa inquieta.
Aquí de les divergents passions
per miracle calla la guerra,
aquí ens toca també a nosaltres pobres la nostra part de riquesa
i és la flaire de les llimones.
O de Camillo Sbarbaro, que devia observar líquens per boscos no gaire llunyans, o, fins i tot, dels turistes anglesos lletraferits (Byron, Shelley, Woolf) que van donar nom al golf dels Poetes. Les guies de viatge conviden a visitar-lo tant als turistes que llegeixen poesia com als que no. Però l’únic record vívid i inesborrable que tinc d’aquell dia és el de la senyora que proclamava als quatre vents i les cinc terres que ella, Roma, ja l’havia feta.
