Fa uns dies agafava un vol Alacant-Oviedo que havia de fer des de l’última fila de l’avió. Concretament al seient 30D. Última fila i corredor. Una posició que mai havia ocupat i que em portava a comprovar com de diferent es veu tot des d’allà. Des del fons. Darrere de mi únicament el WC i una porta d’emergències que, sempre he pensat, servirà de poc en cas d’accident. Tal volta per això soc de les que no presten atenció al personal durant les instruccions i recomanacions inicials. Els mire i faig com que atenc, però en realitat estic en “altra part”. Si s’ha d’acabar tot, que s’acabe i punt. A més, soc histèrica de manual i, per tant, en situacions límit, tampoc seria capaç de recordar cap instrucció per més que ho desitjara.
No obstant això, l’altre dia, encara que haguera volgut, era impossible prestar atenció. Aquella llunyania ho dificultava tot massa. Mirar fins a l’inici del corredor era com certificar que estava en altre plànol diferent. Acompanyada i sola al mateix temps. El passatger que volava al meu costat roncava indiferent a tot. Li feia igual la posició assignada. Fins i tot li feia igual el decorat que podia veure des de la finestra. També estava marginat com jo, però almenys tenia dret a vistes encara que no ho aprofitara. Ell estava a altres coses. Sol passar això de ser afortunats i no aprofitar-ho, o no ser conscients de ser-ho.
Reconec que era una sensació estranya. Molt estranya. Sentir-se l’última en la llista de prioritats d’algú sempre és difícil, però allà no és que ho sentira, directament ho era. L’última de la fila. No sé si algú més a banda de Manolo García s’ha sentit així alguna vegada però és curiós. Mirar cap avant era posar la mirada a un infinit que no estava delimitat per cap viver de clòtxines com a la meua platja de referència, sinó per un panell en blanc que donava accés a la cabina del pilot. Aquella cabina que sempre he imaginat com el lloc més estressant del món. Un espai carregat de botons, nervis i responsabilitats a granel.
De veres, estar l’última de la fila a un avió, és estar molt, molt lluny. De fet, pensava que quan la majoria arribara al seu destí jo encara continuaria esperant el meu torn. En certa manera va ser així. No sols vaig volar en l’última posició sinó que vaig ser l’última a abandonar aquell aparell. L’única esperança era que almenys hi haguera premi de consolació per a mi. No sé, tipus, pot passar vosté a la cabina del pilot. Ací té, una sidra de benvinguda… Qualsevol detall que recompensara i reconfortara després d’haver experimentat en primera persona sentir-me en el cul del món. I mai millor dit, ja que darrere només existia aquell WC que alguns passatgers van fer servir de valent.
Era com estar i no estar al mateix temps. Com tenir el privilegi de veure-ho tot però ser invisible per a la resta. Com estar connectada i desconnectada a la volta.
I així, des de la llunyania vaig deixar aparcat el llibre que portava entre mans per a inventar mil històries referents als personatges que m’envoltaven. Vaig passar a ser un detector de pors, d’il·lusions, d’indiferències, de compromisos… en cada fila d’aquell avió. Bé, en cada fila de les més pròximes perquè la resta eren punts sense determinar en l’infinit. I sí, també vaig fer un breu però interessant catàleg d’usuaris i usuàries del WC d’un avió. Fins i tot vaig escoltar alguna conversa compromesa entre membres de la tripulació que, de moment, queda en la més estricta intimitat, però que, donada la meua facilitat per a compartir experiències, tal volta tenen cabuda en l’endemà. Sempre des de l’anonimat més absolut dels personatges, és clar.
Vaja, que ben mirat, fins i tot ser l’última de la fila pot ser un privilegi. Sols és qüestió de saber aprofitar-ho. Encara que no ho semble, en els finals també pot estar l’inici de moltes coses interessants.
