Els acords de Xarm al-Xeikh (Egipte) van deixar algunes de les imatges que humanament més reconforten: les de la vintena d’israelians que tornaven a casa després de dos anys i escaig, i les dels vora 2.000 palestins que trepitjaven de nou Gaza i Cisjordània després d’anys i panys tancats en presons israelianes. A banda de la diferència de nombre (20 enfront de 2.000), els mitjans de comunicació no van estar-se d’assenyalar-ne una altra, la del nom. Tan sols un tast ràpid dels webs d’À Punt i TV3 ens ho deixa ben clar. L’11 d’octubre, la televisió catalana asseverava que «L’acord de Pau a Gaza contempla que, abans de dilluns al migdia, Hamas retorni els 48 ostatges que reté, 20 dels quals encara són vius. Després Israel alliberarà al voltant de 2.000 presos palestins […]». Dos dies després, el 13 d’octubre, la radiotelevisió valenciana confirmava ––de moment en valencià–– la consumació del primer pas en les negociacions: «Hamàs entrega els vint ostatges vius que retenia a Gaza i Israel allibera els primers presos palestins».
La diferència, subtilment substancial, és comuna en ambdós mitjans: els israelians són ostatges; els palestins, presoners. Resulta cridaner, però, que aquesta distinció semàntica es produïsca després de setmanes en què el debat mediàtic i polític entorn del conflicte palestino-israelià ha estat dominat justament per una qüestió de noms. A saber, si el genocidi que Israel ha comés ––i comet–– a Gaza és o no un genocidi. Per això els tàndems israelians-ostatges i palestins-presoners esdevenen encara més perversos, perquè no fan sinó mostrar fins a quin punt s’assumeix el marc colonial i sionista.
Si els palestins són presoners, és perquè alguna cosa hauran fet. Si no, no estarien tancats en les presons de l’única democràcia de l’Orient Mitjà. Els israelians, per contra, són innocents, i per això són ostatges. Fins i tot alguns com Nimrod Cohen, a qui els membres de la resistència palestina «lo sacaron del tanque en el que trabajaba y se lo llevaron», tal com relatava desvergonyidament el telenotícies de TVE (min. 9). Un dia eres un colon que, per casualitat, treballa en un tanc i l’endemà se t’emporten uns milicians de Hamàs. Com són d’inescrutables, els camins del Senyor!
La vinculació dels palestins, en general, i dels gazians, en particular, amb la idea de presoners tan sols és la conseqüència lògica d’un marc mental que considera il·legítima l’acció de la resistència palestina. Bé, més que il·legítima, directament terrorista. Aquesta és l’etiqueta que unànimement ha merescut Hamàs per part del discurs mediàtic: grup terrorista. Cosa que implica obviar tota la jurisprudència internacional i les nombroses resolucions de les Nacions Unides que reconeixen el dret de tot poble colonitzat a l’autodefensa per qualsevol via, incloent-hi la lluita armada. Ens podrà meréixer les consideracions que vulguem des de la comoditat de l’altra riba del Mediterrani, però l’activitat de Hamàs, com la de la resta de la resistència palestina, és perfectament legítima i està emparada en el dret internacional.
D’altra banda, si ja és pervers reservar l’estatus de presoners i de terroristes per als palestins, més infame encara és parlar d’alto el foc o pau a Palestina. Què significa l’alto el foc? Que Israel assassine més de cent palestins i deixe més de dos-cents ferits a Gaza en poc més de dues setmanes des de la signatura dels acords de Xarm al-Xeikh? Que el parlament israelià aprove l’annexió de Cisjordània? Que continuen les ràtzies sionistes contra els palestins? Que un grup de colons li rebenten el cap a bastonades a una dona i la deixen inconscient mentre preparava la campanya d’oliva al seu camp de Turmus Ayya (Cisjordània)?
No pot haver-hi pau en un règim, l’israelià, bastit sobre la violència física, psíquica, jurídica i simbòlica contra tota la població palestina. No hi ha cap possibilitat d’una treva mentre continue l’apartheid israelià. D’ençà de la construcció de l’estat genocida d’Israel, la història de Palestina és la nakba (“catàstrofe”) permanent. Una nakba que no només s’exerceix amb la inhumanitat del genocidi, dels assassinats, de la neteja ètnica i dels desplaçaments forçosos, sinó que també necessita un utillatge conceptual que la legitime des de la banalitat del llenguatge quotidià. Sobretot en els països nord-atlantistes, en qui Israel ha trobat sempre els seus aliats preferents. Descolonitzar Palestina passa també per descolonitzar el llenguatge.
Des del riu fins al mar, Palestina vencerà.
