La sanitat com a exemple de la desfeta del sistema democràtic espanyol. I direu per què? Ho intentaré explicar de forma entenedora. Rufián, el portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés dels espanyols, que és mordaç com pocs, ha dibuixat el panorama actual amb una imatge que podem resumir en: donem suport a aquesta gent perquè el que ve és pitjor. I és cert.
Ara veiem com la sanitat espanyola ens serveix per explicar aquest estat tan desolador que patim. La sanitat pública té dos objectius: garantir l’accés de tothom i en condicions d’igualtat a la salut; i ser l’eina més gran, junt amb les pensions, de la redistribució de la riquesa d’un país. Per fer-nos una idea de què estem parlant: la despesa en infraestructures suposa l’11,5% del PIB (producte interior brut) anual, mentre la sanitat la despesa és del 7,5%, i 4,5% en educació. Hom suposava que un govern dit progressista, i que té el seu sentit ideològic en fer disminuir les diferències entre classes, per dir-ho en llenguatge del segle XX, hauria d’haver reforçat la sanitat pública, per poder complir eixos dos objectius. Però no, resulta que tant en l’àmbit autonòmic, que té la majoria de les competències transferides, i podria haver organitzat i gestionat el sistema de forma democràtica, com en l’àmbit estatal, d’on depenen els diners que, com bona colònia que som, ens arriben, i que ací hauríem de dedicar a la sanitat, després de 7 anys de govern del PSOE i 8 anys de Botànic, la situació és pitjor que abans, però ara, amb el govern extremista de Juanfran a la colònia valenciana, la cosa serà pitjor, molt pitjor, i si hi hagués un govern així a l’Estat, la sanitat pública encara empitjoraria més.
Les dades objectives de l’empitjorament de la sanitat pública cal recordar-les: llistes d’espera, fuga de metges a la sanitat privada, manca de personals, instal·lacions obsoletes, increment bestial de les pòlisses de segur privats, esclat de nous hospitals privats, o desviament de recursos de la pública a la privada mitjançant concerts o pagant directament serveis. I a tot aquest conjunt de fets, el govern més progressista del món, o no sap o no vol aturar-los. Però amb el PP-Vox serà pitjor, sense cap mena de dubte, amb el PP-Vox la sanitat pública empitjorarà, com també ho farà l’habitatge, les pensions (privatització), les ajudes a la dependència, etc.
Ens troben, doncs, en un atzucac, on el que s’entreveu és un govern extremista de dretes, però on l’opció progressista s’ha manifestat incompetent per superar els problemes estructurals que arrossega l’Estat, i ara, a més a més, hem de combregar amb la corrupció “cutre”, i el “me too” del PSOE. La qüestió és que si li perdonem tot aquest fem que amaga un partit podrit com el PSOE, on queda el sentit de l’ètica i la decència que sempre han sigut els valors que han diferenciat l’esquerra de la dreta? Si l’esquerra que pivota al voltant del PSOE no ha estat capaç de superar les mancances estructurals que fan que augmente l’escletxa entre pobres i rics, i a més a més perd els valors ètics, que ens queda?
Ja hem vist com a caigut la socialdemocràcia alemanya, com el partit laborista anglès, després d’aquesta legislatura, passarà a millor vida; com l’etern PCI ha desaparegut de la història d’Itàlia i amb ell tota l’esquerra italiana; com el PSF és un zombi en la política francesa. No podem salvar el PSOE, i probablement és molt millor que desaparega d’una vegada per totes, i construir una alternativa d’esquerres real, confederal, amb l’objectiu de combatre i substituir al PSOE, en cas contrari, estem condemnant la societat a una degradació constant, fruit de l’absència d’alternatives ètiques i econòmiques que s’enfronten eficientment a l’extremisme de dretes.
Els valencians, al nostre racó colonial, i les classes populars en conjunt, ens enfrontem a un estat de lose-lose. Fem el que fem, perdrem mentre el PSOE siga el pal de paller al voltant del qual s’articula la resposta a l’extremisme dretà.
