Les eleccions ja s’ensumen. Sis mesos, en política, poden no ser res o tota una eternitat. Els partits, especialment els que pensen obtindre representants i, si poden, governar, es mouen per dins i per fora del seu perímetre. Les diferents famílies s’apressen a obtenir llocs d’eixida que disputen amb feresa sigilosa i elegant i, quan finalment es fan públics, la pinya torna a tancar-se, aparentment. Tots contents? No ho crec. Per exemple, on jo visc el cap de llista municipal del PP serà un antic militant, que després de passar per Ciutadans, ara torna al corral. Què en pensaran els militants locals que es van mantindre fidels a les sigles? Podem pensar que l’agrupació conservadora, a l’oposició durant dos legislatures, està en hores baixes i ha de tirar mà d’un repescat? Els triats eixiran contents i els altres damnificats, sense que els electors fidels, o no tant, arriben mai a saber ben bé quines són les diferències entre uns i altres.
A més l’edat, la fotogènia, la pertinença a determinada capella, una certa popularitat a les xarxes socials (ai, les xarxes socials!)…, a saber!, poden ser claus a l’hora de conformar llistes amb candidates i candidats que els votants acceptem sense massa entusiasme. Com acceptem que la rendició de comptes polítics, quan es tanca un cicle electoral i s’enceta un de nou, no sembla necessària. Però al meu parer sí que ho és, si aquesta avaluació de resultats fora sincera i no mera propaganda, naturalment. Que els candidats no passen comptes amb la ciutadania ens situa en una posició, als electors i a tota la societat, d’escassa qualitat democràtica. I això és aplicable a qualsevol partit. Però, ja sabeu: qui es dedica a la política, la primera lliçó que aprèn és que qui controla i dosifica la informació –o l’estudiada desinformació-, està en una posició privilegiada. Per a què? Tampoc ho tenim massa clar, la veritat. La incògnita sobre l’honestedat o l’oportunisme personal de molts polítics és un altre dels càncers de la democràcia incompleta en què vivim.
No es tracta de voler nosaltres, els votants, decidir ni conformar les llistes –allò de les primàries obertes-; no. Es tracta de saber, senzillament, amb qui et jugues els diners dels teus impostos i el futur que ens espera a la societat a curt termini. Seria bo conèixer la preparació i la trajectòria política de candidates i candidats, no sols els cap de llista. I si han tingut llocs de responsabilitat de govern, de gestió o d’assessorament, que ens feren cinc cèntims sobre els seus èxits, els seus fracassos, les coses que deixen a mitges i les propostes de noves escomeses. Em direu romàntica i que ja ens assabentarem durant la campanya electoral. Però si fem memòria, sabem que no va així. Ens faran propostes ideals i criticaran els contrincants. I cadascú parlarà per a la seua parròquia. Mitjans de comunicació afins i mànagers a les xarxes socials completaran el treball. Propaganda i informació no són el mateix.
Fa poc hem vist Carlos Mazón, president de la Diputació Provincial d’Alacant –que ell anomena pomposament «govern provincial»- i flamant candidat a presidir la Generalitat Valenciana, anar a Madrid com escolanet a batejar-se entre els barons i la baronessa del PP. Ho va fer sota la mirada d’un Feijóo estupefacte, segons les cròniques, davant les errades i les bovades que eixien de la boca del candidat; a saber: que els valencians anem cap a un «procés» com el viscut a Catalunya! O que el valencià comptarà tres vegades més que un doctorat en Sanitat! El candidat ens ha deixat perles impagables, algunes pistes sobre com pensa governar: diu que tindrà una llibreta blava i una roja; en la blava, naturalment, apuntarà el que vol fer, i en la roja el que vol desfer. Gran projecte.
I és que qui no té feina, Déu li’n dona! I ja que en matèria econòmica tampoc no sembla haver diferències substancials entre Ximo Puig i Mazón, que presenta una severa amnèsia sobre la gestió i el balafiament del PP quan aquest tenia el poder, l’home tira mà d’un clàssic electoralista, dirigit al seus fans més primigenis: com a bon espanyol, està en contra dels Països Catalans, de l’independentisme fusterià, de la imposició del valencià i bla, bla, bla… Després, si governa, ja vorem què diuen les llibretetes.
I Ximo Puig és Ximo Puig. Ell és el seu passaport electoral. Cordial i mesurat, de tant en tant es desmarca, només un poquet, dels seus feréstecs companys socialistes presidents d’autonomies de l’Espanya profunda. Però encara no ens ha donat explicacions serioses sobre com resoldre els temes més incòmodes, com el finançament vergonyós o la manca de comunicacions internes –que ens desvertebra i ens resta força col·lectiva- o la desconnexió amb els nostres socis comercials més potents, Catalunya i Europa… Fa bé Puig de no respondre a les provocacions de la dreta en matèria lingüística, però ja ens agradaria un poc més de coratge per assolir d’una vegada la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català o per integrar-se a l’Institut Ramon Llull, on es troben la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears, i que donaria a la nostra cultura la projecció exterior que li manca.
Joan Baldoví, candidat in pectore de Més Compromís, diu que xafarà tots els pobles i ciutats que puga del País Valencià i ja ha començat. Tant de bo les forces li arriben. Esperem d’ell, com de tots els altres, que ens parle en clau democràtica real, això és, que ens tracte com a votants intel·ligents i aborde, sense retòrica, el grau de compliment dels anteriors compromisos electorals, que faça balanç honest de la gestió del Botànic i, després, que ens diga què podem ambicionar durant els propers quatre anys. Ho esperem d’ell i de tots. També d’un erràtic Podem, debatent encara amb qui anar d’excursió. Però, sent realistes, de tots no esperem respostes ni propostes: hi ha qui no sap què és la democràcia, ni tan sols la democràcia imperfecta de la qual s’alimenten els seus militants. No cal dir noms, de segur que ja m’enteneu.
