Allò que el vent no es va endur, va ser el Donald Trump, un home dur, implacable, castigador, sempre que tinga les cartes marcades, sempre que tinga al darrere el Pentàgon, l’FBI, l’ICE, la CIA, la Guàrdia Nacional, les Forces Armades USA (exércit més poderós del món)… “Fes-te cap allà” és la seua expressió favorita. I “Déu ens agafe confessats”, la frase dels seus interlocutors, bé perquè passaven per davant d’ell, bé perquè foren citats per ell. Un home d’ulls blaus, cabells rossos, guapo de veritat al dir de persones enteses. I ric, molt ric, bon partidet, segons alguna àvia, per al o la que l’arreplegara. Però de geni curt.
Tant és així, que no li dona la mà a qualsevol. És un fanàtic de la higiene, el Donald. Igual que en l’antiguitat sacsaven la mà del trobat al davant per vore si tenia o amagava arma alguna en la mànega, ell no se’n refia de ningú, i el mira i remira bé abans de donar-li la mà. Encara que, veges per on, no es tan fan de les mans netes. A ell li agrada clavar la mà en papers i documents (condemnat per falsificació de…), en enredrar empreses i inversions, en… I té el desvergonyiment, o la barra o la descaradura, de dir i acusar que les bombes que van matar més de cent xiquetes a una escola d’Iran, no eren seues, no eren nordamericanes. La impietat del botxí que acusa la víctima dels mals sobrevinguts.
Bombes seues escampades pertot arreu d’Iran que portaran una situació inflacionària en les economies de tot el món, i, per tant, una apujada dels tipus d’interés, cosa que alentirà encara més les economies del món. Un màquina, este Trump! Una màquina de maldat. Hui, dies difícils, s’ha trencat l’ordre internacional. Ara preval la llei del més fort; així ho vol i dicta el més fort de tots, és a dir, Donald Trump. En realitat, ja venia fent-se així, quan Rússia i Israel venien fent el que els donava la gana; i, en avalar Donald Trump les barbaritats de Putin a Ucraïna, estava anunciant a tothom que anava a fer-se així en tot el món, es faria el que a ell, Donald Trump, li rotara. Quedem i estem a l’albir d’un destí, que regeixen altres. Necessitem d’algú, un ser especial, que ens en deslliure.
I aquí apareix Pedro Sánchez, Perro Sànxes segons alguns. Aquí apareix, sense capa ni espasa, però disposat a fer front al bravucó de la pel·lícula, a Donald Trump. Un home, Pedro Sánchez, que semblava quasi amortitzat, però que, ara, gràcies a Donald Trump, pren noves forces i té un nou paper: deslliurar-nos del “mató”. I la gent, bastants, així ho veuen. És que quan el Mal campa, el Bé floreix per alguna part. És Pedro Sánchez. Gràcies a les excentricitats d’algú, aquest home tan atacat i vituperat, Pedro Sánchez, torna a prendre vols. És el nou Robin Hood?…
Llàstima que el vent no bufara amb més força i s’haguera endut el Donald!
