Beatus ille qui procul negotiis, […] forum vitat et superbia civium potentiorum limina.
(Feliç aquell que lluny dels negocis, […] evita el fòrum i els llindars superbs dels ciutadans poderosos.)
Esta sentència d’Horaci ens vol indicar que l’allunyament dels negocis públics i privats és una condició inexcusable per a gaudir d’una vida mínimament feliç i harmoniosa.
És evident que el món ja no és el que era fa uns quinze anys. Les sarpades de la crisi econòmica del 2008 i les consegüents penúries han fet que les democràcies liberals occidentals hagen sofrit una polarització social monumental, amb l’emergència d’idearis polítics autoritaris que créiem totalment superats i amb l’aparició, en l’escenari polític, d’una rècua de personatges estrafolaris i desconcertants, amb unes idees ultramaximalistes en les qüestions més diverses. La cosa va anar, al principi, a poc a poc; però, amb el pas dels anys, el clevill entre les gents s’ha fet més i més gran.
Quan el món està ple de fanàtics iracunds incapaços de fer un pas arrere en les seues conviccions i evitar que la civilització se’n vaja en orris; quan l’enveja, la malvolença, l’odi i el prejuí són omnipresents i ens sentim més desubicats, desinformats, desemparats i indefensos que mai; en definitiva, quan el món sembla haver-se tornat definitivament boig, un apassionat de la gramàtica com jo pot trobar, en l’estudi de la seua matèria, un analgèsic potent i insubstituïble. Perquè la sintaxi és, d’entre totes les arts i ciències humanes, una de les disciplines més abstractes i distants de la remor mundana que ens atordix. Una disciplina austera que ens permetrà refugiar-nos en aquell locus amoenus on els nostres impulsos més nobles podran evadir-se i trobar conhort lluny del trist desorde del món actual. En un univers farcit d’odis, ressentiments, conflictes i guerres; preguntar-se quina preposició regix el verb mancar o si les il·latives són oracions compostes coordinades o subordinades pot arribar a ser una autèntica benedicció, un bàlsem miraculós per a la nostra ànima inquieta, constantment maltractada i sacsejada per aquells que estan absolutament convençuts de tindre la poció que cura tots els mals del món. I és en eixe moment que adquirixen ple sentit aquelles sàvies paraules escrites per un poeta del barroc castellà, exiliat a Torre de Juan Abad, sempiternament agre i malhumorat:
Retirat en la pau d’estos deserts,
amb pocs, però doctes llibres junts,
visc en conversa amb els difunts,
i escolte els morts amb els meus ulls.
És molt possible que la trista situació descrita ens supere, molt possible; però, si hem de ser irremissiblement arrossegats pel tsunami, que siga amb un llibre en la mà i fent alguna cosa de trellat. La resta no dependrà de nosaltres.
