Lluny, bastant lluny de Benidorm, hi ha un poblet amb un santuari des del qual es pot observar un horitzó verd de pujols discrets i arbredes antigues. És el Santuari de la Mare de Déu de Pinós.
Pinós és un poble de la comarca del Solsonès, al cor d’allò que anomenen la Catalunya seca. En dies de vent de ponent, se seca tot més encara, la pell s’estira, els narius cremen, els camins trauen més polseguera que mai, i costa trobar una raó de pes per visitar aquests racons perduts, lluny de la mar, de la verdor pirenaica, absorts en la calma i en el silenci d’una vesprada de juliol que no decep i fa justícia al moment de l’any amb un foc abrasidor.
Un motiu, però, per desviar-se de la ruta i enfilar-se cap al Santuari de Pinós és fer parada i fonda per dinar a l’Hostal de Pinós, o esmorzar, si coincideix que és cap de setmana. Molt recomanable, de totes totes, apropar-s’hi durant la setmana, excepte dilluns i dimarts que tanquen. El cap de setmana, com és lògic, els moters i els ciclistes es llancen per aquests camins i és difícil retrobar la sensació de soledat i buidor que habitualment acompanya les dreceres que duen fins a les portes del santuari i de l’hostal.
Pensat i fet, vam anar a dinar a Pinós un dijous de tornada des de la Cerdanya. Per si de cas, havíem trucat el dia d’abans per reservar-hi taula. Sembla mentida, un lloc tan perdut, tan desconegut, i si t’encantes, et quedes sense dinar.
Gent del terreny, sobretot, catalans inquiets que volen descobrir el país, curiosos com nosaltres, i probablement alguns francesos o nord-americans encuriosits de tant en tant, aquest hostal atreu clientela per dues raons: primera, perquè és l’hostal més antic de Catalunya que continua obert i que mai, en cinc-cents anys, ha vist les seues portes tancades, cinc segles d’història que aviat se celebraran amb una festa ben sonada, el pròxim 27 de setembre.
Segona, perquè la ubicació és privilegiada, arquitectònicament és discret, és un conjunt harmoniós en forma de ela, amb una porta d’estic plateresc que dona accés al temple petit d’aires barrocs, i on els colors de la terra i les pedres de les façanes s’aixequen al costat d’un mirador d’arbres que dibuixen ombres encarades a les planes i pujols que conformen la comarca, daurada en estiu pel cereal que ja ha estat segat, les bales de palla deixades anar en escultures que decoren el paisatge, com si no res, arbres, pins, carrasques i roures que arrelen en aquestes terres i la verdor d’unes muntanyetes que ho suavitzen tot.
Tercera, però no menys important, perquè s’hi menja bé, casolà, molt assequible, frescos a l’estiu en la mesura justa, imagine que sense patir fred a l’hivern, amb un servei formidable, eficient, agradable, i perquè l’hostal guarda aquest sabor antic conservat amb senzillesa i gràcia, sense cap element que destorbe o faça mal a la vista, tret del refrigerador de gelats que, amb tota la coloraina, desentona, difícil de ser dissimulat o amagat.
L’interior de l’hostal té les parets de pedra, portes baixetes amb els llindars de pedra gravada, bigues de fusta, mobiliari de fusta discret, alguna foto antiga del local i de la comarca, un rellotge de paret (potser n’hauria prescindit, vist que no és antic), tovallons i estovalles de quadres verds i blancs, un verd relaxant. Tot correcte, harmoniós, acollidor. I tot això, fa que només entrar-hi hom tinga la sensació d’estar a casa, o almenys en un espai tranquil, on descansar, esmorzar o dinar bé, sense sofisticacions sospitoses, sense cremors d’estómac, simplement menjar casolà de tradició catalana.
Tot això, que sembla senzill, i que “no és gran cosa”, és un tresor, i els valencians n’hauríem de prendre nota. Un tresor en un país com el nostre, on desapareixen o es transformen i desfiguren amb rapidesa les fondes, els bars i els restaurants de tota la vida. Un tresor que perdura generació rere generació, un saber fer, a l’abast de tothom, sense abusar ni desfigurar, simplement fent de la tradició i la senzillesa un valor segur.
Allà dalt, en una cruïlla de camins, a l’esquerra Calaf, a la dreta Solsona, entre les planes i els camps mil·lenaris del Solsonès, proper al Bages, la Segarra i l’Anoia, s’alça aquest santuari on diumenge podeu anar, també, a oir missa oficiada per un benedictí que ve del Miracle, un poble on es conserva un dels retaules barrocs més rics i millor guardats de tot Catalunya.
El proper dia 27 de setembre el veïnat i visitants ho celebraran, festejaran que aquest santuari i aquest hostal continuen dempeus, acollint ànimes famolenques de salvació espiritual i rescabalament gastronòmic, i ho faran amb una representació teatral que donarà a conèixer la història d’aquest paratge i aquestes pedres, segle rere segle.
Ara que tot és efímer, global i provisional, aquest racó de Pinós, al cor de la Catalunya seca, sorprèn i rescabala amb escreix, encara que siga un migdia de juliol i, com pertoca, l’aire creme com un dimoni.
Havent dinat i visitat el santuari, ens deixem dur costera avall cap a casa, amb l’embriaguesa moderadíssima d’un tast de vi, el record d’una escudella boníssima, la recompensa d’unes xulles amb creïlles del terreny (quilòmetre zero, en diuen ara) i la dolçor de la crema, catalana, per descomptat.
Bon estiu tingueu, també lluny de Benidorm.
