Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
«La faena dels periodistes no consisteix a trepitjar les paneroles, sinó a encendre la llum perquè la gent veja com les paneroles corren a amagar-se». Aquesta frase, atribuïda a Ryszard Kapuscinski, em pareix un dels millors resums de la funció del periodisme que he llegit mai. I, a més, em va perfecte per explicar el que està passant a la Universitat Jaume I. I sí, també parlarem de paneroles.
A l’UJI, fa més o menys dos anys que un col·lectiu d’estudiants feminista anomenat Subversives va destapar una situació d’abusos sexuals massius contra les alumnes perpetrats per alguns professors, en almenys un parell de casos, abusos comesos de forma sistemàtica i durant anys. El descobriment va ser quasi per casualitat. Una exposició que permetia les estudiants expressar-se de forma anònima va revelar un centenar de casos que anaven des de frases masclistes fins a tocaments i assetjament. Alguns assenyalaven els professors amb noms. I alguns d’aquests noms es repetien de forma preocupant.
La situació era incòmoda per a l’UJI, però sembla que també per als mitjans. Malgrat la dictadura feminazi que patim i que ja no li pots dir ni bon dia a una xica sense que et denuncie, la majoria de mitjans va decidir passar per alt sobre la història. La periodista Núria Garrido explicava que quan ho va proposar al programa d’À Punt on treballava, li ho van rebutjar perquè «és un tema molt delicat».
Així que Garrido va decidir que la seua funció com a periodista anava més enllà de la seua faena i, juntament amb Lídia Pérez, una amiga de la universitat, van decidir llençar-se a explicar-ho tot en un documental. Elles dues. Sense cap productora. Ni cap finançament ni suport. Només elles. El documental es diu Mujeres que no callan i va presentar-se a Castelló de la Plana i València fa una setmana. I el seu contingut –que lamentablement no es pot veure en línia, ací hi ha una ressenya– va molt més enllà de les denúncies de Subversives.
Allí s’expliquen diferents casos d’abusos a l’UJI esdevinguts en diferents moments –2008, 2014, 2015-, la majoria d’aquests pels mateixos professors que encara avui són denunciats per les estudiants, i també com la institució va ser totalment ineficaç a l’hora de donar una resposta a aquesta qüestió. En resum, les denunciants van acabar totes fora de la universitat, mentre que els agressors allà continuen, després d’haver complert sancions ridícules. Ningú de l’UJI, per cert, va voler donar la seua versió en el documental. Preferien mantenir la llum apagada.
Però el documental s’ha estrenat i cada cop s’hi veu millor. Pocs dies després, dues catedràtiques de l’UJI signaven un article d’opinió reconeixent que hi ha abusos a la universitat i que els mecanismes per evitar-los són francament millorables. Un poc més de llum. Esperem que ara que s’ha obert una escletxa, més mitjans i periodistes s’atrevisquen a parlar del que passa a Castelló i que, amb molta més llum, les paneroles corren a amagar-se.
