Alguns sistemes monetaris alternatius que vaig recollir en «Diners. Una classificació» funcionen actualment (o han funcionat) de forma complementària a l’hegemònic, bé per vocació, necessitat, o ambdues raons. Són sistemes que, com digué en l’anterior article, tracten de retornar el diner a la seua naturalesa exclusivament instrumental, eliminant la consideració de fi o meta, i lligant-lo solament a l’economia productiva.
Una de les causes de llur complementarietat rau en l’exigència dels Estats de cobrar taxes i impostos exclusivament en diner-fiat. Una altra és la minoritària realitat (no ho tenen fàcil!) dels col·lectius de moneda alternativa, a conseqüència de la qual l’oferta de béns i serveis en eixes monedes és curta. Els membres han de seguir usant diner-fiat per a satisfer moltes necessitats. Tanmateix, en la sèrie hem vist casos de significativa implantació. En l’any i escaig que pogué funcionar (fins a la prohibició) l’experiència del municipi tirolés de Wörgl, el diner-minvant de Silvio Gesell s’estengué a tota la localitat. Altres experiències, com el crèdit mutu (diner-dèbit descentralitzat) o el diner-coproduït, poden assolir un nombre d’usuaris superior al de Wörgl, però aixequen menor ressò degut a la seua dispersió. En el cas del crèdit mutu les monedes que han aconseguit més rellevància són de gestió professionalitzada, la wir suïssa i la sardex italiana.
Aquesta sèrie és sobre la naturalesa del diner i, independentment de les realitats dels sistemes monetaris alternatius, podem especular amb la seua adopció per una gran comunitat com un país. Considerem hui el diner-deute de creació centralitzada.
Cal distingir entre dos tipus de préstec
El diner hegemònic és d’aquesta classe, i els gestors exigeixen interessos en el procés de creació-destrucció corresponent a la concessió-cancel·lació dels crèdits. El sistema manté fronteres confuses que dificulten la comprensió de la seua mecànica i de les seues conseqüències. Per exemple, no es distingeix clarament entre els préstecs creadors-destructors de diner i els préstecs de diners ja creats. Els primers són els propis del sistema monetari, els que subministren el diner que circula en la societat –l’anomenat diner bancari– i són gestionats pels bancs comercials inclosos en el sistema bancari de banc central, que el BCE denomina entitats de contrapartida.
En els segons, els diners ni es creen ni es destrueixen, solament canvien de mans. Els posseïdors que n’han acumulat els presten esperant un creixement en el seu retorn amb interessos. Hi ha entitats d’inversió que solament es dediquen a aquest tipus de préstecs gestionant els diners que els entreguen els seus clients. Entitats que sovint inclouen el terme banc en el seu nom. A més, els bancs comercials simultaniegen les activitats d’entitats de contrapartida i les de banca d’inversió, incrementant la confusió. Ara bé, cal insistir que els interessos, tant de préstecs creadors de diners com de diners ja existents, pertanyen al conjunt que ha de crear-se en posteriors rondes de deute d’aquest sistema monetari, i que col·laboren al gegantesc esquema-Ponzi de què parlí en «Diners. Una classificació» (apartat 1.1).
La versió sense interessos
A l’apartat 1.2, i d’acord amb el Nobel de Química Frederick Soddy de 1921 negant, amb arguments basats en les lleis de la Física, la lògica que s’aplica en la reproducció del diner, vaig incloure l’opció alternativa: diner-deute centralitzat, però eliminant els interessos. El centralisme és refusat des de sistemes descentralitzats com el crèdit mutu o el diner coproduït. Temen, amb motius, conductes que puguen afavorir uns i perjudicar altres. Així doncs, el sistema exigiria una conducta honesta i neutral de l’organisme central, públic, gestor del procés creació-destrucció de diner. L’absència d’interessos aplanaria el retorn dels crèdits en quotes.
Segurament, l’organisme central també demandaria l’aportació de béns com a garantia dels préstecs. En cas d’incompliment del prestatari, el bé aportat, i solament en la part corresponent al que manqués per retornar, passaria a pertànyer a la comunitat, titular de l’organisme central. L’atenció als béns i serveis comunitaris haurien de ser pagats amb l’aportació de la ciutadania. Quant al poder de compra dels majors, crec que el sistema de solidaritat intergeneracional mai no hauria de ser qüestionat.
I els préstecs de diners ja existents?
Podrien exigir interessos? Ja he argumentat abans que també els interessos sobre aquest tipus de préstecs obligarien a crear diners extra, aliens a l’economia productiva, que violen l’equilibri dinàmic propi del diner-deute, que vaig descriure en l’anterior article.
Potser algú insistirà que els prestadors de diner ja posseïts tenen dret a un interés, similar al lloguer que el propietari d’un bé demana al seu llogater. Puc concedir la solidesa del raonament, però coherentment amb el principi de la impossibilitat lògica dels interessos en diner sobre els préstecs de diner, eixos interessos haurien de ser demanats en una altra espècie distinta dels diners.
Il·lustrant el que acabe de dir, viatgem a Experior, la nostra illa dels experiments mentals on funciona, precisament, aquest sistema monetari, i on la moneda és el bancor. Joan regenta el forn La Coca, pa i pastissos. Vol reformar el local i necessita un crèdit. Potser acudirà a la banca, l’organisme públic gestor del sistema, aportant els béns-garantia exigits per a signar el contracte. No hi ha interessos. Té una altra opció, però. Pot endeutar-se amb els clients fent una emissió de coca-vals oferint, per exemple, un rendiment del 10%… en productes de la botiga. Un client que li presta 100 bancors a Joan, rebrà 100 coca-vals i tindrà dret al retorn dels 100 bancors més una quantitat de pastissos per valor de 10 bancors (el 10%)(1).
Si els interessos no es demanen en diners, no es viola l’equilibri dinàmic característic d’aquest sistema monetari i podria mantindre’s lligat a l’economia productiva.
(1) Experiències similars ja s’han fet en la vida real. Per exemple, en 1989 (en aquest enllaç, en anglés) el propietari d’una botiga de delicatessen de Massachusetts (EUA) es finançà fent una emissió del que denominà deli-dòlars, vals que els clients podien obtindre per 8 dòlars, i comprar amb ells productes de la botiga per valor de 10 dòlars.
