El sentit comú, com a dipòsit d’idees i creences, es configura en gran manera durant la vida preadulta, en la família, l’escola, els jocs, etc., sota la influència dels estímuls ambientals, de la vida en societat i la suma d’experiències. Albert Einstein deia que el sentit comú és el mostrari de prejudicis que adquirim fins als díhuit anys. Justificava així que ell havia pogut descobrir la teoria de la relativitat perquè el seu desenvolupament intel·lectual fou lent(1), i quan ja era adult es feu preguntes sobre l’espai i el temps que altres adults no es feien. Aquests, durant la infantesa i joventut, ja haurien integrat al seu sentit comú, nocions sobre el temps i l’espai que emmascaren la realitat més profunda que hi ha sota les aparences. Siga com siga, Einstein qüestionà, per exemple, la noció de simultaneïtat absoluta, i descobrí que, contràriament al que sembla evident (de sentit comú), dos esdeveniments que succeeixen simultàniament per un observador poden no succeir simultàniament per un altre.
Les ments ben socialitzades tenen més dificultats per a adonar-se de l’arbitrarietat que pot haver-hi en algunes idees instal·lades en el sentit comú. I Einstein, un científic bastant independent, marginal i no acadèmic (a l’època que tingué les idees més creatives), fou capaç de qüestionar l’assumpció que Newton feu en Principis matemàtics de filosofia natural (1687), unes pàgines abans d’exposar les lleis del moviment que els nostres adolescents comencen a estudiar en 2n de l’ESO: «El temps absolut, (…) sense relació amb alguna cosa externa, flueix uniformement…». Aquest enunciat penetrava la física clàssica i era inqüestionable pel sentit comú professional dels científics. Sortint-se’n del corrent principal, Einstein trencà les regles i fou capaç d’imaginar el que era antiintuïtiu: el temps pot transcórrer distintament per a diferents observadors.
Aquest és un exemple d’antagonisme i pugna entre el pensament divergent i el sentit comú en un col·lectiu específic, el dels científics. L’exemple és extrapolable a totes les comunitats, grups socials, organitzacions, o la societat en conjunt.
Tres derivacions del sentit comú com a dipòsit
De la noció del sentit comú com a dipòsit deriven conseqüències contrastables. En primer lloc, la compartició d’un conjunt de creences i idees, la seua presència i manifestació reiterades al si d’una comunitat, edifica regles que perduren, i ofeguen idees alternatives, potser condemnant-les a l’oblit. En «Progressos i regressions» ja hem vist la proposta heliocèntrica d’Aristarc de Samos, al segle III aC, desatesa pel sentit comú d’època i oblidada fins al segle XVI. En un entorn on regna determinada idea del sentit comú dominant, el pensament divergent té escasses possibilitats d’expressar-se, potser ni tan sols de ser imaginat, ja que solament es pot obrir pas trencant les regles, cosa que el sentit comú obstaculitza.
En un llibre d’autoajuda titulat How to think like Albert Einstein (Scott Thorpe, 2000) he llegit un magnífic símil que il·lustra el que estic dient: «Les regles són com les vies del tren. Si vols anar on va la via, són perfectes. Però, igual que ocorre amb els destins sense via fèrria, algunes solucions no poden aconseguir-se seguint les nostres regles. L’única manera d’arribar-hi és abandonar les vies».
Una segona conseqüència de l’existència del depòsit de creences i idees ja preparades (compartides o no), és que les persones responem automàticament als estímuls, esdeveniments, circumstàncies o propostes. Sovint, també quan la resposta significa prendre un posicionament, o expressar una opinió, que necessiten ser enraonats. La meua hipòtesi és que regeix aquest ordre: primer el posicionament, després l’argumentació. Sovint, l’argumentació també està construïda i emmagatzemada en el dipòsit, i és automàtica i coherent amb el posicionament. De vegades, però és resolta a posteriori buscant que justifique la nostra postura o decisió preses prèviament. Tots estem sotmesos a aquest esquema, en l’esfera de les relacions personals, i en tant que intervenim en la vida col·lectiva i organitzativa. De vegades, hi ha una sincera recerca de raons que expliquen i legitimen una opinió per la qual encara no tenim una justificació satisfactòria. Sovint, també som testimonis de l’ús i maneig de subterfugis, construïts o forçats per adequar les justificacions a decisions preses per motius que no es volen fer explícits, un terreny on abunden les fal·làcies, mitges veritats o, directament, les mentides.
La tercera conseqüència és que el contingut del dipòsit del sentit comú, com he dit en peces anteriors, pot ser influït i condicionat, modelat pels qui tenen els mitjans i la voluntat de fer-ho, sovint per treure’n profit. Aquesta derivada és la que m’animà a escriure «Mobilitzar-se pel sentit comú?», l’article inicial d’aquesta sèrie, que interrompé l’encadenament de peces sobre la naturalesa del diner. La modelació del sentit comú com a eina que contribueix a perpetuar (i extremar) la desigualtat material al món, en escenaris on el poder s’assoleix en processos electorals.
Lliurepensar
Acabe hui amb un comentari sobre el quefer de lliurepensar. Segons el Diccionari Normatiu Valencià, lliurepensador és algú «no subjecte a cap autoritat dogmàtica» I així, en aquesta definició caben Copèrnic, Galileu i Kepler (segles XVI-XVII). Els dos primers atrevint-se a plantejar models cosmològics heliocèntrics, i el tercer a proposar òrbites no circulars, desafiant les opinions dogmàtiques establertes tant des del catolicisme com des del luteranisme. El principi newtonià del temps absolut no era un dogma, sinó un axioma subjecte a revisió com tots els principis en la tradició de l’actitud científica (vegeu «Dogma i heretgia»). Tanmateix, revisar-lo era realment quelcom difícil i atrevit, possiblement sols a l’abast de ments lliurepensadores com la d’Einstein, capaces de sortir-se’n de la via del sentit comú.
Hi ha, però una altra forma de lliurepensament relacionada amb la segona conseqüència citada a dalt. El lliurepensador també té un magatzem d’idees i creences, que li proporcionen respostes immediates, i no està exempt d’aquesta estructura seqüencial: primer opinió, després justificació. El lliurepensador ho és perquè quan la seua argumentació no assoleix la coherència buscada amb el posicionament previ, està obert, en lloc de forçar la justificació, a qüestionar i modificar, si cal, la idea o creença inicials.
(1) Es referia al fet que començà a parlar tardanament. Actualment, es coneix com a síndrome d’Einstein, però no es considera cap trastorn patològic.
