Eren altres moments. Així i tot, com veureu, encetada la democràcia va haver-hi un curt espai de temps durant el qual manteníem objectius molt ambiciosos. Fetes les primeres eleccions generals, amb la Constitució, vingueren les primeres municipals, en concret, per la primavera del 1979 algunes candidatures nascudes dels residus de l’esquerra aconseguiren representació als nostres ajuntaments, com fou el cas de Castelló de la Plana, amb dos regidors, i de l’Olleria, on va haver-hi un alcalde del MCPV-OEC (resultat de la fusió del Moviment Comunista i l’Organització d’Esquerra Comunista).
La situació, però, de dispersió i fragmentació en la qual es trobava una part de l’esquerra i el valencianisme, demanava una eina que donés cohesió i generés acció més enllà de les sigles existents. Així nasqué la idea d’ajuntar forces. A Gandia s’havia fet una experiència que resultà interessant, puix Esquerra Unida de Gandia havia aconseguit bons resultats fent una aliança ampla, que anava des de sectors del socialisme no integrats al PSOE, fins a l’independentisme. Aleshores, després de contactes i converses, va nàixer Esquerra Unida del País Valencià, sigles que responien a una entesa en què eren: Socialistes de Xàtiva, Esquerra independent de Castelló, MCPV-OEC, LCR (Lliga Comunista Revolucionària), Esquerra Nacionalista Independent, i gent d’altres grups, com era l’ORT (Organització Revolucionària de Treballadors).
L’escriptura de constitució d’EUPV es va inscriure al registre el 28-10-82, i els signants com a promotors van ser: Valerià Miralles, Cebrià Molinero, Cristina Piris, Manuel Colomer, Gonçal Olcina, Francesc Garcia i Francesc Marc Esteve. Vaig fer d’advocat en la redacció del text i en la tramitació de la inscripció al Ministeri. Primer ens obligaren a fer que dos dels promotors, que figuraven com a dirigents d’altres partits, renunciaren a la seua anterior militància, i després, que eliminàrem com a objectiu aconseguir un règim republicà. Ho férem, malgrat que un parell d’anys més tard els tribunals ens donaren la raó, en base que tal objectiu s’hauria d’aconseguir democràticament. Entre els objectius es fixava aconseguir un règim socialista, així com la llibertat i el dret a decidir pel País Valencià.
EUPV en la seua curta vida, 1980 i 1985, va basar la seua tasca en impulsar lluites radicals, participar en les mogudes nacionalistes, fer front al blaverisme, promoure concentracions, festes i mogudes reivindicatives, i impulsar plataformes com fou la Coordinadora d’Aturats, la qual una vegada protagonitzà una vaga de fam en una bastida en un edifici en construcció al centre del Cap i casal, i igualment, una ocupació de la torre del Micalet. Així mateix, es feia treball de gestió als ajuntaments, cas de Paterna, plantejant reivindicacions socials.
En les eleccions generals del 1982 es presentà llista i, com que en eixe moment es produí la «Pantanà», EUPV substituí els actes de campanya electoral comprant pales, anant a la Ribera a ajudar a netejar els pobles. A les eleccions autonòmiques primeres es feu coalició amb el PNPV (Partit Nacionalista del País Valencià) i el recentment creat Agrupament d’Esquerres. No s’aconseguí cap escó, malgrat que el nombre de vots va estar prou satisfactori, puix no es va aconseguir el cinc per cent que marcava l’Estatut per accedir a Les Corts.
Aquella Esquerra Unida va ser un intent fallit, com podem reconèixer ara passat un temps. El radicalisme, mantenint la vigència de consignes com allò de «Lliure i socialista», era un entrebanc per arribar a amples capes socials del nostre poble. Els col·lectius locals, que formaven com a estructura de base, funcionàvem amb bon rotllo, no obstant això, algunes de les persones que hi eren tinguérem dubtes sobre la línia o estratègia que es mantenia.
El primer Congrés es convocà per tal de fer un debat a fons sobre què calia fer. En la primera sessió, que tingué lloc al Teatre Talia (seria el 1984) els representants d’Esquerra Independent de Castelló de la Plana i Socialistes de Xàtiva demanaren plantejar una qüestió prèvia, els dos representants més destacats de les dues opcions, Vicent Pitarch i Ximo Corts, coincidiren a manifestar el mateix: EUPV no servia per fer política institucional i que el nacionalisme valencià arribés a les institucions, per tant, plegaven i se n’anaven.
Aquest començament va ser determinant. Era obvi que el projecte de la Unitat del Poble Valencià, que iniciava el seu camí en eixos moments, semblava ser una possibilitat més realista. Així doncs, el declivi d’EUPV fins a la seua desaparició va estar inevitable. Les sigles, però, quedaren registrades i, aleshores, la colla d’Izquierda Unida, representades per Albert Taberner, obrí converses amb alguns dels promotors d’EUPV i la cosa acabà en una paella a Pego, en la qual Valerià Miralles, fent d’amfitrió, acordà cedir les sigles a IUPV.
Aquest és el resum d’aquest episodi, com he dit d’una experiència fallida, que com altres més, cal conèixer i de la qual alguna cosa es pot aprendre.
