Per què Vox, tot i que comptar amb un candidat lamentable, ha obtingut el 16,90% dels vots i sis escons més a l’Assemblea d’Extremadura que el 2024? Com és possible que en un dels territoris més pobres del Regne d’Espanya avance significativament la dreta radical?
Segons l’INE, la renda mitjana per llar de la comunitat autònoma d’Extremadura per a 2024 (la darrera dada disponible) és de 29.431 €, la més baixa de totes, mentre que a Navarra ascendeix a 43.524 €, el País Basc a 44.698 € i Madrid a 44.889 €. Vet ací l’Espanya privilegiada, una denominació punyent del periodista Enric Juliana. La mitjana, de fet, se situa en 36.996 €. Per cert, el País Valencià, caldrà recordar-ho, està bastant per davall d’aquesta mitjana: 33.031 €.
No avorriré el lector amb dades, però n’aportaré una altra, de significativa: la taxa de risc de pobresa ascendeix al 27,5% de la població extremenya. És la segona xifra pitjor, només davant d’Andalusia. Contràriament, a Madrid es limita al 14,3%, a les Illes Balears a l’11,3% i al País Basc al 9,4%. Nosaltres ens situem novament en la part pobra: un 24,8%, sensiblement superior a la mitjana (19,7%). Així, més d’un milió tres-cents mils valencians estan en situació de vulnerabilitat, de pobresa, de carència material i social extrema o de viure en una llar amb molt baixa intensitat de treball. En són molts. A Extremadura, percentualment, encara en són més.
Milions de persones a Europa estan empobrits, decebuts, i una fracció molt emprenyats, en un context general de malestar. Conformen una base gran de descontentament que pot ser mobilitzada per visionaris, populistes i aprofitats. Quina és la proposta de la socialdemocràcia per a ells? Com pot rebre algú que té dificultats per a omplir la nevera o escalfar on viu la corrupció dels partits?
L’investigador Julen Bollain escrivia el passat 20 de desembre una piulada on denunciava que tot i que Vox guanyava suport entre aturats i treballadors, les mesures que proposa atempten frontalment contra els seus interessos materials. Així, eliminar el salari mínim i l’ingrés mínim vital, retallar les prestacions per desocupació, baixar la indemnització per comiat, permetre incrementar la jornada laboral, rebaixar impostos a les rendes altes, a més de retallar en sanitat, educació i pensions i suprimir drets els perjudica molt.
Però la ingenuïtat ja no ens és permesa. Els votants introdueixen les paperetes en les urnes sovint més per motius polítics i culturals que no econòmics. Cal tenir en compte, a més, que si creiem alguna cosa, encara que siga inexacta o fins i tot falsa, tendirem a actuar d’acord amb aquesta creença. A banda de la nostra condició biològica, som éssers de naturalesa cultural. Som animals simbòlics, nosaltres. Com he escrit en un altre text, les disputes culturals també són competicions pel poder, pel control, per l’hegemonia, per l’accés a un repartiment determinat de recursos, físics i simbòlics, dels quals sempre hi ha més demanda que oferta. El sociòleg Pierre Bourdieu arribà a afirmar que “la cultura és la continuació de la guerra, però per uns altres mitjans”.
Així, tot i ser una minoria social, els poderosos són capaços de seduir una part important dels desposseïts. Sense acceptació, activa o passiva, de la dominació, els dominants no podrien eixir-se’n amb la seua. Al cap i a la fi, si només les classes mitjanes-altes i altes votaren formacions dretanes, aquestes no passarien, a tot estirar, del 5%.
Els rics, però, disposen d’elements poderosos, com ara la majoria dels mitjans de comunicació, amb què construir un relat que s’ajusta al que volen, enriquir-se i manar, encara més. Així, per exemple, l’editorial del diari Las Provincias de dilluns 22 de desembre, l’endemà de les eleccions extremenyes, afirmà que “la derecha enfrentada está condenada a entenderse” i reclamà “un gobierno fuerte”.
Com sosté el politòleg Cas Mudde al llibre Ultradreta, la legitimació de forces polítiques que impugnen la democràcia liberal i els drets humans és un tret propi de la quarta onada extremista de dreta, que aniria des del 2000 fins a l’actualitat. De fet, la ultradreta ha aprofitat les tres grans crisis del segle XXI, la de l’11 de setembre de 2001, la financera de 2008, la dels refugiats de 2015 i fins i tot la pandèmia mundial de la COVID per a créixer. Ja no són forces polítiques residuals. Condicionen governs i l’agenda política. Estan ací, entre nosaltres, erosionant i empudegant-ho tot.
Vox, doncs, no serà flor d’un dia, o d’algunes legislatures, com ho fou UPyD o Ciutadans. Ha vingut a romandre en el sistema polític. I a pegar punyades a la taula. De moment, aguanta bé electoralment i, segons com, creix. La gran lliçó d’Extremadura és que el PP té molt complicat assolir ara per ara majories absolutes. Per a governar, doncs, només té dues opcions: una gran coalició amb el PSOE o pactar amb Vox. I estan decidits, sense complexos, a seguir aquesta via.
La dita dreta convencional, democràtica, conservadora o liberal (si és que el PP ho ha sigut, cosa de què caldria parlar-ne) s’està veient, segons com, amenaçada i fins i tot desbordada per les noves dretes populistes. I, per tant, cada vegada els copien més. És el gran èxit dels extremistes.
Els líders de la dreta radical i de la ultradreta no són idiotes. Fa temps que han creat un brou de cultiu favorable al nativisme, és a dir, a defensar que els estats només haurien d’estar habitats pels nadius. Plantegen, a tot estirar, una etnocràcia, nominalment democràtica, però en la pràctica restringida al grup ètnic dominant. La xenofòbia i el racisme campen lliurement. Idees delirants com la del gran reemplaçament dels occidentals facilita una retòrica antiimmigració, que no dubta a fer servir termes com invasió, assalt, infiltració, tèrmits, etc. Al cap i a la fi, han aconseguit associar el dret d’asil i la migració econòmica a problemes d’ordre públic.
I nosaltres, mentrimentres, què? Continuem amb la tàctica de l’estruç, amb el cap a terra?
