Recorde, fa deu anys, l’impacte que va provocar la darrera novel·la de Michel Houellebecq, Submissió. Amb aquest motiu, el van entrevistar. Des de l’atemptat contra Charlie Hebdo, el 7 de gener del 2015, el novel·lista, que es va veure obligat a ocultar-se, anava amb escorta. En el diàleg amb el també escriptor Gonzalo Garcés s’abunda en la qüestió religiosa, però m’interessa especialmente quan l’entrevistador pregunta a Houellebecq si el seu protagonista, François, és “representatiu” del “masclisme” amb què s’autodefineix. Houellebecq contesta així: “El que passa és que a Occident la paraula masculina ha desaparegut. El que pensen els homes, ningú més ho sap. Una hipòtesi horrible, però versemblant, és que no han canviat: només han acceptat tancar la boca. L’home occidental ja no parla; la dona sí. La vida mental masculina ara és una cosa desconeguda, i per això és versemblant pensar que l’home estaria disposat, si es presenta el cas, a un retorn immediat al patriarcat”.
Garcés presumeix –i Houellebecq ho corrobora- que les novel·les del francés “serien les últimes notícies d’aquesta vida mental masculina”. En realitat, l’enfant terrible sota amenaça semblava ser, durant molts anys, l’únic autoritzat a parlar de certes coses, posant sempre el dit a la nafra. A tots els pallassos se’ls deixa amollar les veritats més punyents, a condició que ens facen riure. Si ens escandalitzem ho fem també de broma; en el fons, però, agraïm que algú tinga el valor de dir el que molts pensen i no s’atreveixen a verbalitzar.
Aquest silenci de la paraula masculina és ja tan atronador que sorprén que ningú més s’hi haja referit. De totes les revolucions del segle XX, només la feminista ha triomfat. No dic que haja arribat als seus últims objectius, però ha imposat un imaginari i això té unes conseqüències. Naturalment, és de justícia que les dones hagen volgut abolir –i, en part, ho hagen aconseguit- l’obtusa jerarquia que les condemnava al silenci, a la submissió i al caprici viril. Però l’aliança de la seua revolta amb aquest malèvol invent del “políticament correcte” ha provocat una peculiar situació de què es fa eco Houellebecq. Els hòmens, ara, viuen un poc amb l’ai al cor, carregats de suspicàcies, amb la terrible mala consciència d’haver estat el “gènere dominant” durant generacions.
Alguna cosa no funciona quan, perquè la dona es veja lliure i reba un tracte just, l’home ha de callar i s’ha d’humiliar. Ara es reclamen dones per als llocs directius –per als llocs visibles al capdamunt de la piràmide. Durant anys han fet córrer la brama que la “feminització” del món acabaria amb les guerres, amb les injústicies, amb la desigualtat, amb la lletjor testosterònica. En realitat, i a poc que vulguem ser mínimament imparcials, les dones directives, presidentes, jutgesses, policies o el que siga actuen igual que els hòmens, si fa no fa: amb errors i amb encerts, amb violència o sense, amb colps de geni o imbecil·litat notòria, amb una plena humanitat contradictòria. La diferència és que, ara, els hòmens –els hòmens estrictament contemporanis, dic, i no les recialles prehistòriques- callen, deixen fer, s’hi someten i esperen.
En una escena de la pel·lícula Belle époque els personatges –parle de memòria- s’han transvestit per a una festa. Jorge Sanz s’ha vestit de dona –de minyona- i Ariadna Gil d’home –de soldat. Un simple canvi d’hàbits –de rols- ocasiona una mena de trasbalsadora reversió psicològica en els personatges. La seqüència, impagable, culmina amb tots dos en un paller: Ariadna Gil llança a Jorge Sanz una mirada depredadora i, amb un gest d’estudiada xuleria, es despassa la corretja, s’abaixa els pantalons i s’hi abraona. La dona-soldat viola l’home-minyona i el savoir-faire corrosiu del realitzador –Fernando Trueba- provoca un moment inèdit, una barreja d’humor i d’inflexió moral ben pertorbadora…
La lliçó del cas és que estem lluny de saber com s’han de relacionar correctament el principi masculí i el femení, però que ambdós principis són reals i diferents, i es necessiten mútuament. No hi ha prou a vestir-se de soldat per acabar amb totes les discussions. Calen totes les veus.
