Vivim en uns temps d’extremada polarització política. S’ha dit i s’ha escrit moltes vegades que, si ara mateix Santiago Carrillo tornara de l’exili i es trobara amb l’exministre de Franco Fraga Iribarne, en lloc d’encaixar i seure a parlar com van fer aquests dos formidables dinosaures als anys 70 s’acaçarien per les cantonades a metralleta viva. Jo no soc un glorificador de l’anomenada Transició espanyola a la democràcia. La Transició va tindre moltes ombres, però també algunes llums. Ens va permetre, per exemple, evitar una nova Guerra Civil. En els discursos d’alguna gent ara batega una profunda nostàlgia de la Guerra Civil, que a molts els agradaria tornar a posar en marxa. Jo tampoc soc un d’aquests. La Transició va baratar els fusells i les granades per diàlegs i discursos. L’amnistia del 1977 va traure de les presons els qui s’havien oposat al franquisme, fins i tot violentament. Alhora, va córrer un mantell d’oblit sobre els repressors i els qui es van beneficiar de la dictadura. L’estament judicial que va aplicar les penes de mort del Caudillo, per exemple, va quedar impune, i ara els nets i/o els besnets d’aquells jutges protagonitzen la guerrilla conservadora contra Pedro Sánchez. Són les lliçons de la història.
Un precedent inquietant de la polarització el tenim en el conflicte entre palestins i israelians. Des de sempre els partidaris dels uns i dels altres no han admés rèplica. Les seues fílies i fòbies han estat sempre contundents i dissuasives, i han dibuixat un terreny de joc on hi havia amics i enemics, no opinants i contraopinants.
Ara, amb la guerra a Gaza, s’ha tornat a veure les dimensions d’aquest problema. Posaré un exemple pràctic. Durant les primeres setmanes d’ofensiva contra Hamàs, Israel va bombardejar indiscriminadament la franja. El càstig va incloure, per exemple, els hospitals. El més gran de Gaza, Al-Shifa, va ser assolat pels avions jueus, provocant tot de víctimes innocents. El motiu que va donar l’exèrcit israelià és que Hamàs havia muntat una xarxa de túnels sota el complex on amagava el seu centre d’operacions.
Fins ací, els fets. Ara la pregunta al lector és la següent: qui tenia raó, Hamàs denunciant que es bombardejava un hospital amb població ferida i indefensa o Israel denunciant que Hamàs utilitzava la població hospitalària com a escuts humans?
Alguns lectors respondran sense dubtar que la culpa ha de recaure exclusivament sobre Israel. Uns altres denunciaran la posició de Hamàs de no dubtar a utilitzar pacients d’un hospital per amagar-se al seu darrere. En realitat, la resposta correcta, l’única humanitàriament i raonablement possible, és la següent: tots dos bàndols s’hi han comportat com a vàndals i bàrbars. La raó no la tenen ni els uns ni els altres, perquè ambdós hi han actuat amb un total menyspreu per la vida humana i la causa humanitària.
Naturalment, reconèixer que en un conflicte tan insidiós com el de Palestina i Israel no es pot estar completament a favor dels uns i en contra dels altres xoca amb l’aferrissada polarització política del món actual. Però és l’única alternativa racional. A Israel/Palestina li cal una Transició que desautoritze els extremistes de tots dos bàndols i sega a parlar els membres amb més seny.
És clar que a l’últim que ho va intentar, l’expresident israelià Isaac Rabin, el van assassinar. I que un dels partidaris del magnicidi seu actualment al consell de ministres hebreu. Però si la pau va ser possible en algun moment del passat ara podria tornar a succeir.
Em direu ingenu i coses pitjors, però no baixaré del burro: en una guerra de religió –i la que glosse n’és l’última en vigor al món- no hi ha bàndols bons. En política, és millor deixar les emocions –i els déus- fora al brancal abans d’intentar seure a parlar. Perquè l’alternativa a dialogar és sempre destrucció, voràgine i barbàrie. I per a això sempre estem a temps.
