La llei Rovira no va de llibertat, massa que ho sabem. Últimament ni la llibertat va de llibertat, sobretot si està en boca dels representants del neoliberalisme més salvatge (no cal que diga noms, que «carajo»). La llibertat que ens volen redefinir inclou la llibertat d’exercir violència contra el més feble, llibertat per exterminar l’altre, llibertat per mentir i llibertat per acabar amb la llibertat de l’altre. El PPVox, en coherència amb la seua política d’extermini del valencià, ha tingut la santa barra d’anomenar «llibertat educativa» a una llei que mutila l’autonomia del centre i el sumeix en el caos organitzatiu més absolut. Al preàmbul de la llei, molt més que una descripció dels objectius pedagògics que s’hi busquen, hi ha una crítica reiterada a l’anterior llei de Plurilingüisme (PEPLI). És en eixes crítiques on trobem pistes claríssimes sobre el veritable tarannà de la llei 1/2024, de 27 de juny. Hi podem veure al mateix temps un bon exemple del mecanisme psicològic de projecció, eixe «díselo antes de que te lo digan», que aquesta dreta utilitza tant. Per exemple, diu del PEPLI que «discrimina el castellà com a llengua cooficial, i no té en compte el context sociolingüístic. Per a això, s’impulsa un nou marc legislatiu, el qual retorne a la ciutadania de la Comunitat Valenciana els drets en matèria lingüística». Ni més ni menys. Bé, anem a pams.
Efectivament aquesta llei i no el PEPLI, discrimina una llengua: el valencià. I la discrimina d’una forma flagrant perquè és precisament aquesta llei la que no té gens en compte el context sociolingüístic del País Valencià. No el té gens en compte si es pretén compensar desigualtats, no fer-les més evidents. El context sociolingüístic, senyors redactors de la llei, no és un simple repartiment geogràfic de zones valencianoparlants i zones castellanoparlants (aspecte que, per cert, ja comença a ser anacrònic). La sociolingüística tracta moltes qüestions que relacionen llengua i societat: geografia, política, contacte de llengües, població, usos, variacions, actituds… Parlaré només i molt breument d’un aspecte destacable derivat de la conjunció dels factors anteriors: la situació d’injustícia lingüística que patim els valencians. Cada llengua oficial del País Valencià té un estatus o posició de més o menys privilegi. El castellà té l’estatus de llengua dominant o majoritària; el valencià té ara per ara l’estatus de llengua minoritzada o minoritària. Tot i que ho puga semblar, la quantitat de parlants no marca la diferència. Em prenc la llicència de resumir a dues les característiques determinants. Amb la llengua dominant es pot tenir una vida plena; amb la llengua minoritzada, no. Les llengües minoritzades estan carregades de prejudicis lingüístics autodestructius; les dominants, no.
Comencem per la primera característica de la desigualtat. Tots coneixem alguna persona que, malgrat haver viscut molts anys al País Valencià no ha dit mai ni una sola frase en valencià. L’exposició al castellà està garantida en interaccions socials, comerços, canals de ràdio i televisió, activitats culturals i d’oci, al sector privat i també a les institucions públiques. Es pot elegir viure en castellà perfectament. Els valencians trobaran molts obstacles si pretenen fer el mateix. En primer lloc trobaran cadenes mentals que els retenen en la convergència automàtica al castellà; si aconsegueixen escapar del canvi compulsiu trobaran altres barreres socials (a mi, en castellano) i finalment, legals. No, els parlants de llengua minoritzada no podem tenir una vida plena en llengua minoritzada. La segona gran característica que defineix el nostre estatus la trobarem en allò que pensem del valencià (o de qualsevol llengua minoritzada). Cap llengua dominant, per pocs parlants que tinga rep tantes crítiques ni s’autocritica tant. Que si la nostra llengua no és important, que si no podem anar a molts llocs, que si es parla malament, que si és imposada, que si cal callar-la per ser educat, que si això és valencià o és català… Prou.
El maltracte psicològic col·lectiu és la barrera més gegantesca que reté el valencià en un estatus subordinat. Això ho sap l’actual govern de la Generalitat perquè els ideòlegs no són imbècils i coneixen la situació de desigualtat crònica que ja fa temps que patim. Coneixen la situació sociolingüística i actuen en conseqüència per agreujar-la. Cap societat amb un nivell d’autoestima normal no podria concebre que es pose en qüestió la legitimitat de vehicular l’ensenyament en la llengua d’eixa societat. Cap govern que estime les llengües de la seua terra donaria l’opció d’esborrar la llengua històrica i diferencial dels valencians. En zones castellanoparlants, el castellà està blindat a l’escola. En zones valencianoparlants, cada any haurem de pregar a tots els sants perquè famílies autòctones i al·lòctones elegisquen en massa el valencià (fet molt improbable). Si tenim la «sort» d’aconseguir els vots suficients per tenir alguna unitat, ens deixarien un percentatge d’àrees en valencià que a dures penes podria arribar a sobrepassar el 50%, molt lluny del 75% de castellà que tindran, sense loteries, els alumnes de zones castellanes.
No es difícil imaginar com ens afectarà el nou marc legislatiu, eixe que havia de retornar «a la ciutadania de la Comunitat Valenciana els drets en matèria lingüística». Quins drets tindrem els valencians si el valencià es redueix a la misèria i a l’entredit? En base a quin dret es nega un ensenyament de qualitat i en valencià als que encara no l’han aprés? Si els parlants d’altres llengües ho tenen ara molt més difícil per incorporar-se a la nostra comunitat lingüística, nosaltres tindrem encara més difícil fer valdre els nostres drets com a parlants i com a persones lliures en la nostra pròpia terra. No cal ser dona per defensar els drets de les dones. No cal ser valencianoparlant per defensar la justícia lingüística i per reclamar una riquesa cultural que ens pertany a tots i hem de reclamar tots.
