La setmana anterior la vaig passar a Eivissa, participant en el programa “Lletres compartides”. Es tracta d’una iniciativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Institució de les Lletres Catalanes, l’AELC i altres organismes que vetlen per la nostra llengua que porta escriptors valencians a Catalunya i les Balears i viceversa. Sincerament, no puc més que felicitar totes aquestes instàncies, perquè és un programa que s’ha revelat útil, necessari i fins i tot imprescindible.
He de dir que els eivissencs que hi vaig conéixer em van rebre molt cordialment. Al Club de lectura de la Biblioteca Can Ventosa es van llegir la meua novel·la On dormen les estrelles, i hi vaig poder comprovar que, gairebé vint anys després de la seua publicació, continua despertant l’interés dels que l’aborden, en un eco fructífer del ressò que va assolir aleshores (quan Rita Barberà, sense proposar-s’ho, en va ser la millor propagandista). També vaig presentar en una altra jornada, al mateix escenari, el meu últim llibre, el poemari En un món sense normes. Vaig estar molt a gust entre un públic exigent i encuriosit, circumstància que es va repetir en els dos encontres que vaig realitzar amb estudiants de Batxillerat dels instituts Santa Maria i Sa Colomina. Si voleu provocar reaccions esperançadores i senyals de vida intel·ligent parleu als adolescents de literatura. Me n’enduc preguntes vivaces i comentaris que fan pensar, i el meu agraïment a professors com Josep Sendra, que a més ja era lector meu!
Un alumne del Santa Maria em va preguntar si hauria de llegir més Nietzsche. Diu que vol ingressar en l’exèrcit, quan tinga l’edat. Li dic que no deixe de sovintejar la lucidesa embogida del de Sils Maria, amb la secreta esperança que inocule el seu virus a totes les casernes possibles…
Tot això no hauria estat possible sense la tasca meticulosa i eficient de Carles Fabregat, el meu sherpa local. Conéixer-lo personalment també ha sigut una de les grans troballes del viatge. Gestor cultural, poeta vigorós, aforismaire subtil (acaba de publicar en Afers Fletxes que ja no pertanyen a l’arc, un recull de sentències molt interessant), escultor, crític de cinema, expsicoanalista… Tot en Carles és excessiu i es va portar amb mi amb una hospitalitat bonhomiosa que va ser també general.
Naturalment, vaig aprofitar el temps lliure entre esdeveniments per fer una ullada a una illa que, fora de temporada, té l’aire que podria haver tingut fa setanta anys, abans que els hippies i els multimilionaris de mig món la convertiren en objecte de desig.
Compartint amb Carles un arròs melós de consistència inexpugnable a la Cala Talamanca em vaig preguntar amb veu alta si no va ser allí mateix on Cioran va escriure els pòstums Quaderns de Talamanca. Després li vaig explicar la història, sempre didàctica, de l’època gloriosa en què dirigia la col·lecció d’assaig Xènius, a l’editorial 7iMig, i hi vam publicar la primera antologia de Cioran en català, L’escriptura de la llum i el desencant, a càrrec de l’amic Joan M. Marín (1999).
El nucli antic d’Eivissa, Dalt Vila, és un itinerari d’elevació per carrers tortuosos on impera un silenci extemporani, dens, oblic i misteriós. Podria semblar, en ple novembre, la tribu antiga de rectors parsimoniosos i de gats místics per on jugava d’infant el poeta Marià Villangómez. La catedral, per desgràcia, és tancada fins abril, per obres.
No podia abandonar Eivissa, naturalment, sense fer el salt a Formentera. Un catamarà encabritat ens va portar un dijous de sol intermitent i salobre, per descobrir una illa silent i bellíssima, potser aliena a la brusca fama a què se l’ha sotmesa en els darrers anys.
Al final, són projectes com aquest els que justifiquen la despesa pública en matèria de promoció literària. Demostrant que hi ha vida més enllà de Barcelona, ens intercomuniquem lectors i escriptors de totes les perifèries. I certifiquem que la llengua està viva. Només cal saber bé com usar-la.
