Assabentat del teu traspàs, vaig anar amb Rafeta a la cerimònia del teu comiat, benvolgut amic Lluismi. Allà mateix érem un grapat d’amics i vaig donar-li la meua més afectiva abraçada a la teua dona, a les filles, a l’Oriol, en uns moments en què la tristura ens deixa descol·locats i no saps ben bé què dir i potser les abraçades ho expressen millor. He deixat passar uns dies, unes setmanes, per espolsar-me el colp i assumir que… ara estàs, en una altra dimensió i, potser, podrem recuperar les nostres converses de sempre, ja veus, malgrat els nostres alifacs, com a homes que ens hem fet majors —la vida passa com un glop—, i la salut ens colpejava, parlàvem de projectes nous, de coses a fer… ja veus, malgrat tot, nosaltres continuàvem pensant en el que ens quedava per fer.
Mira per on, uns dies abans del teu traspàs, d’acord amb la nostra darrera conversa, li vaig preguntar al nostre amic comú i company Joan Dolç, com tenia el llarg procés de la transcripció de les entrevistes radiofòniques del teu arxiu, una veritable joia de la memòria valenciana, farcida de personatges que han deixat una formidable petjada històrica: músics, poetes, escriptors, polítics, pintors, periodistes, gent de la cançó, del teatre… i potser era el moment de reprendre la faena.
Lluismi, dintre de la seua situació es trobava disposat i amb ganes —li vaig dir—, jo, passades les darreres proves hospitalàries, m’havien donat solta fins al setembre, i Rafeta, en acabar el curs i passades les eleccions que portaven molt marejat el personal, també ens podia tirar una mà i…
De moment tot ha quedat en solfa —nosaltres entre altres coses, som músics, i per això ho diem a la nostra manera—, d’ací que t’escric aquestes lletres amigues perquè, enllà on estiga el teu estel, sàpigues que continuarem intentant portar a rams de beneir aquest bonic projecte compartit.
Com tantes altres coses que hem compartit al llarg de la travessia de la vida: equips, furgonetes, instruments, llums, músics, trifulques, insults, aplaudiments, enganys, desenganys, esmorzars, dinars, sopars, gravacions, estudis, il·lusions, desencisos… i com deia l’Estellés, sense faltar mai el vi damunt la taula.
Recorde quan em comentares que volies muntar uns estudis de gravació i em demanares que buscara alguna alqueria a l’horta… si en sabia d’alguna que fora espaiosa, de fàcil accés i prop de València… a Tavernes, Alboraia, Almàssera… i en córrer la veu ens oferiren algunes fins que finalment triares la de Daniel Panach, a Alboraia, a través del meu cunyat Pepe que era veí seu. Aixina van nàixer els estudis «Tabalet», on nosaltres vam gravar el segon LP de Carraixet, «Entre col i col lletuga», de la teua mà i sota el teu mestratge.
Nosaltres, avesats a tot, igual planxàvem un ou, que fregíem una corbata en aquells temps. Com han passat molts anys i ja res té massa importància, m’ha vingut a la memòria, arran d’aquestes eleccions darreres que han deixat en solfa el nostre petit país, potser, el treball de tants anys… o ves a saber, aquelles primeres eleccions de 1977, quan em trucares per telèfon ben apremiat:
—Rafa, parla amb Lleonard i Mari, que demà, o despús-demà a tot estirar, hem de pujar a Barcelona a fer una gravació urgent d’un espot publicitari per a les eleccions. La dreta valencianista de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) havia contractat l’espot, sembla que a través dels seus correligionaris catalans, i en sentir la gravació, amb un accent «catalaní» que tomba —em digueres—, m’han demanat que busque companyes i companys d’ací, urgentment, per regravar l’espot amb veus i «accents» valencians, i he pensat que la veu uniforme de Lleonard, la teua més greu i esgarrada, i la de la xiqueta, la seua filla Mari, doneu, barrejades— la polifonia que necessite.
I aixina ho férem, de bon matí l’endemà pujàrem a Barcelona amb el teu cotxe, i als estudis de l’antiga Edigsa, que pràcticament ja no s’utilitzaven gaire, en una vesprada férem la gravació, les mescles, el muntatge… i de retorn cap a casa, conduïa jo perquè estaves molt cansat.
Lleonard i la Mari s’adormiren als seient de darrera en eixir de Barcelona i nosaltres dos vinguérem de xarreta tot el camí, i un tant distrets, gairebé ens n’eixim de la carretera en passar Tarragona en aquella perillosa 340: el clàssic accident per cansament o distracció, dels músics de retorn en la matinada. Havia estat un dia ben intens.
No ho havíem contat mai, perquè ens fotia: per una part, que ens havien buscat per apedaçar un treball per al que no havien comptat amb nosaltres d’inici… i per una altra, perquè era un espot per a una formació de dretes, valencianistes però dretes, i a mi no m’acabava de fer el pes, a Lleonard tampoc.
—Rafa, nosaltres som uns professionals —em digueres— i açò és un treball que hem fet, ens pagaran, i no li pegues més voltes. Farem la factura com a despesa de músics d’estudi, km i dietes i ja està… amb la quantitat d’actuacions i col·laboracions per a l’esquerra sense cobrar un duro, la majoria de les vegades, hem pagat a bastament la nostra quota militant, cosa que segurament no ens agrarairan mai però…
«Unió democràtica
del País Valencià
Demana el teu vot
Per la llibertat.»
Deia la tornada d’aquest espot que assajàrem a tres veus —inequívocament de l’horta— al cotxe en el camí d’anada, sota la teua direcció. Dissortadament per a la UDPV tampoc li aprofità massa… Amb un escàs resultat electoral, quedaren com a extraparlamentaris: a dos de val i la pilota encalada. Eren gent de centre dreta, però democràtics i valencianistes, i això aleshores era molt.
Sincerament i honestament ho vaig sentir, l’esquerra valencianista, dividida, també tingué un fotut resultat.
Collons amb quin complicat panorama començàrem aquella fallida «transición», els valencianistes d’un i altre signe… però això ja és una altra història.
Salut i llarga vida, a l’estel de la memòria del meu benvolgut amic Lluismi. No t’oblidarem mai, pel teu mestratge, tenacitat, compromís… i perquè sempre m’has distingit i honorat amb la teua estima.
