Qui no es mou no sent les cadenes
Rosa Luxemburg
Són les llengües que no importen, les que es cotitzen poc. No han estat elegides per l’estat i són prescindibles. Les bones, les llengües de primera, són les que t’ofereixen absolutament tot i estan pertot: literatura, audiovisuals, entreteniment, compres, relacions, prospectes, contractes… Les llengües de primera són les que t’imposen (naturalment!) en la feina i en qualsevol lloc on hi haja algú que no entenga la llengua de segona. Les llengües de primera no es discuteixen. Una mínima referència nacional («estamos en España», per exemple) és suficient per posar al seu lloc a qui siga que s’obstine a mantenir la seua punyetera i molesta llengua de segona. Les lleis estatals acostumen a deixar clar quina és la que s’ha de conéixer obligatòriament i, en el millor dels casos, quines altres són un bonic patrimoni que caldria conservar per, de tant en tant, torcar-li la pols. Amb el temps els trastos vells, ja se sap, acaben fent nosa. La societat reclou les seues llengües de segona a la família (si hi ha sort!), a algun acte de no sé què o entre els amics que pot (que cada vegada són menys). I així, la pols, el desús i el temps les desgasta, les fa petites o fins i tot les elimina. O acabem llençant-les al fem per deixar que la llengua de primera amb tots els seus complements simbòlics estiga més ampla. Les lleis són eficaces per recordar quin és el lloc d’unes i de les altres.
Però les millors lleis són les que no s’han d’escriure, les que ningú ens ha de recordar. La millor censura és la que ens posem nosaltres mateixos cada vegada que silenciem les nostres llengües de segona. El cas del valencià no és molt diferent al de tantes llengües subalternes arreu del món. Unes alumnes meues marroquines em diuen que l’amazic, la seua llengua, és el valencià del Marroc. Elles parlen amazic i també àrab. Si algú els parla àrab, canvien «automàticament», com nosaltres. Les que llegeixen i escriuen ho fan en àrab, no en amazic. Totes elles saben que la llengua de relació fora del seu entorn immediat és l’àrab. Saben que l’amazic no cal ni anomenar-lo fora del seu país perquè és una llengua de segona. El consum massiu de cultura i oci es fa en àrab (o en anglés o en francés). És així: natural, normal, còmode. Vos sona familiar, això? Doncs cap llei escrita ho prescriu. Resulta que TOTES les comunitats lingüístiques subordinades, de segona, actuen lliurement cedint l’espai extern i intern a l’altra llengua més gran, més parlada, més important i més tot. La llengua més parlada es parla així encara més i la nostra es desfà davant els nostres ulls. Amb la desfeta de la llengua, la desfeta de tot el que comporta: les seues fites històriques i literàries; el seu potencial present i futur i el nostre seguir existint com a subjecte social. Amb la incorporació massiva de la llengua dominant, la incorporació de la visió i la lògica del poder dominant. Jugada perfecta.
Què eficaces són les cadenes internes que mantenen a ratlla la nostra llengua de segona, el nostre trasto vell. I què invisibles i indolores, si no toquem res. Al cap i a la fi, canviem de llengua perquè volem, consumim en llengües dominants perquè podem i ens dona la gana. Quines cadenes, hòstia? Però resulta que si algú vol moure el trasto vell del lloc minúscul que li han deixat, les cadenes vaja que es veuen i se senten. Grinyolen fort. Primer sentim el soroll incòmode d’un malestar fisiològic: taquicàrdia, nervis, confusió… Si som tossuts i desoïm el primer avís ve la pressió social, l’estranyesa i la incomoditat dels qui t’envolten (que algunes vegades, compassius, fan de traductors al pobre interlocutor no valencià). Si encara som més tossuts ens arribaran altres missatges: «¿qué? ¿me lo puedes decir en español?»; «ho vols en valencià? Ai, Rosanna, en la faena que tinc» (cas real, tràmit en l’ajuntament d’un poble valencià)… Bo, i si ja som un cas perdut toparem amb les lleis escrites que no estableixen cap obligació d’aprendre una llengua de segona. Les discriminacions te les menges si vols, així estan les coses, continua torcant-li la pols al trasto fins que et canses d’ell.
No sé si són molts o pocs els que fan grinyolar les cadenes. El que està clar és que no se sent molt de soroll. I en aquest ambient d’immobilitat aparent la dreta castellaníssima es desviu per crear més i més cadenes legislatives i ideològiques. Per què? Potser no està tot tan quiet com sembla. A vegades em pregunte què passaria si deixàrem d’empassar-nos que la nostra és una llengua de segona i començàrem a traure-la i a usar-la sense cessions constants; a consumir amb ella cultura i oci, a exigir el lloc que li pertoca i, per tant, que ens pertoca. A vegades m’ho pregunte, digueu-me boja.
