Està comprovat que viure plenament en valencià a casa nostra és totalment impossible. Això és el que ha causat en la nostra societat la persecució lingüística que hem hagut de viure des d’aquella fatídica data del 25 d’abril de 1707, i les funestes conseqüències derivades del decret de Nova planta, promogut per aquell borbó francés de «cuyo nombre no quiero acordarme». Aquella frase que ens ha acompanyat al llarg de tres segles que deia: «Picad los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres», cobra especial rellevància el dia d’avui, davant cada vegada de més mostres de colonialisme antivalencià.
Perquè si em sap greu haver de sofrir situacions especialment incòmodes amb gent «nouvinguda», a pesar de viure un quart de segle al nostre país, més greu em sap encara que la mateixa gent de «tota la vida» puga justificar certes agressions. Només em queda pensar que, realment, han oblidat que una vegada van ser valencians.
Podrà agradar més o menys a la dreta espanyola, fins i tot a un sector cada vegada més ampli del PSOE, però el País Valencià som una nacionalitat històrica, i no sols ho dic jo, ho posa en la constitució, el mateix text que tant defensen. La Carta Magna que «todo ciudadano español ha de respetar y cumplir». Bé, no tots els punts és clar, només els que interessen, ja que eixe altre punt que esmenta que a l’Estat espanyol hi ha 4 llengües oficials, i que tots i totes les han de saber en els seus respectius territoris, també està subratllat en roig per poder incomplir-lo.
Primer de tot cal dir que em considere una persona respectuosa amb les diferents nacionalitats, cultures i llengües al nostre país. Tot el món, independentment de la seua procedència, ha de tindre la porta oberta a casa nostra, açò és indiscutible. I en alguns d’eixos casos, jo estic al costat de la persona nouvinguda, per tractar que puga arrelar com més prompte millor. Si dic «bon dia» i em contesten «bon dia», vol dir que em trobe al meu país, i en el conjunt de l’àmbit lingüístic faig el possible per parlar la llengua pròpia. En alguns casos no és possible per diferents qüestions, però sempre va per davant eixe «bon dia». Mai, mai he exigit a cap persona que parle valencià, el català de totes i tots. Això no obstant, sí que he desitjat que puguen entendre’m almenys, i si he de parlar a poc a poc, ho faré, perquè si nosaltres no ajudem a qui no sap que puga parlar la nostra llengua, ningú ho farà. Hem de ser conscients, i no només passa a València, sinó a pobles xicotets de les comarques del nord, que hi ha persones a les quals després de quaranta anys ací, nosaltres mateixos els continuem parlant castellà. Com han d’aprendre i integrar-se així? El que vull dir, és que part de la culpa la tenim nosaltres, i hauríem de fer una seriosa reflexió respecte d’això.
El cas que em va passar dimarts a València compta encara amb més rellevància després que la meua piulada s’haja fet viral. Encara som moltes les persones que no acceptem aquestes mostres de superioritat d’altres i menyspreus lingüístics.
Quan demane un entrepà de pollastre, formatge i tomaca al cambrer del bar, ell ho tradueix al castellà i ho apunta al paper. És una vegada agafada la comanda, quan pregunta a un dels companys que estan amb mi: «¿Ese no sabe hablar español?». Evidentment, es mostra molest, no per no entendre el valencià, sinó perquè jo utilitze el valencià. Li demane respecte per la meua persona, i ell em contesta que no aprendrà valencià ara, després de vint-i-tres anys al Cap i casal. Quina situació més desagradable.
En acabar d’esmorzar i entrar a pagar, tracte de parlar amb ell novament, i ho faig en castellà perquè entenga tot el que li dic: «M’he sentit menyspreat amb el teu tracte desconsiderat i barroer. Si tu no m’entens, m’ho pots dir bé, aleshores jo tractaré de parlar més a poc a poc, o fins i tot en castellà». Però la resposta és que ell parla espanyol, «que és una llengua i no un dialecte, i amb l’espanyol pot anar fora d’Espanya». «Perdona, només que vages a França, ja no t’entendran», li dic jo. «Pero el español és un idioma i el valenciano un dialecto que solo lo hablan unos pocos», respon. Aleshores jo continue dient-li que a València el valencià és la llengua pròpia, i almenys hauria d’entendre’l. «Yo lo entiendo, peró despues de 23 años no quiero aprender a hablarlo», diu. Heus ací que ja canvia la seua versió i que tot era una qüestió d’odi envers la llengua. Jo finalment li dic al seu company de darrere la barra que podria denunciar l’establiment per discriminació lingüística i demanar el full de reclamacions. Així i tot, el cambrer irrespectuós crida al seu company: «No le hagas caso, que tenemos trabajo».
En cap moment vaig pretendre fer públic tot açò en xarxes socials, ni vaig demanar que m’atengueren en valencià, només volia una rectificació que no va arribar. Davant aquestes coses, sols ens queda denunciar per tractar de normalitzar una llengua perseguida. Perquè les llengües i cultures són riquesa i diversitat. Són la millor manera de cohesionar la societat i l’eina necessària, transversal i imprescindible de comunicació i vertebració de les nostres comarques.
Per cert, a l’entrepà li faltava la tomaca i al café li sobrava la llet.
