De vegades no sé si em fique dins del personatge o si el personatge es fica dins de mi. El dissabte passat escrivia sobre un personatge que tenia fred, i jo m’anava encongint, i el personatge vinga tenir fred, i jo vinga abrigar-me sense solucionar el problema. Vam estar així unes quantes hores, fins que me’n vaig anar d’allí i se me’n va passar el fred.
La mimesi ha de ser bidireccional. No entenc que es puga escriure sense sentir, almenys una mica, que s’està embogint, ni que siga possible llegir sense patir cap alteració. Mire la gent davant dels llibres i em pregunte si els importa el que hi ha en les pàgines. Les escriptores no les veig, però m’agradaria imaginar-me-les estirant-se els cabells i amb un poc d’elles capficat tot el dia i tota la nit en la feina. Ho dic perquè si els textos, que són paraules, no fan res dins de nosaltres, més enllà de transmetre informació per a emmagatzemar i potser revisar més tard, han perdut un percentatge gegant de la seua funció.
Hem de fer un esforç per adonar-nos que hem assumit llegir sense emocions. Fa un temps em vaig sorprendre quan una persona em va dir que se sentia aixafada perquè havia llegit una notícia bastant forta. No era la típica notícia que et fa saltar o que et posa alerta o que et sorprén. Jo l’hauria passat pensant que fort i després se m’hauria oblidat. Uns dies més tard una altra persona em parlava dels motius pels quals es trobava estressada aquells dies, i em va esmentar una notícia que havia llegit, que et semblarà una tonteria, però m’ha afectat. Jo l’havia llegida, havia pensat que fort i després se m’havia oblidat. Es fa estrany pensar que la premsa ens pot trasbalsar. Però també sona estrany dir que un conte ens ha deixat tocades. El text que siga. Com si llegírem amb molt de compte per no impregnar-nos.
Les lectores (quasi sempre dones) de novel·les romàntiques són un exemple admirable —no justifique el model heteropatriarcal que reprodueix la majoria d’aquestes obres—, de llegir de manera apassionada. Juguen a la ficció però sobretot juguen a la lectura. Mai no he parlat amb lectores tan serioses, que li atorguen al text la importància que tenen les coses de veritat i que després diuen, sé que sona extravagant, no ho entens, però. El però significa, si hi estigueres, si en feres la prova, si pogueres conéixer-ho.
En canvi, quan llegim ficció “seriosa”, o quan llegim no-ficció, sembla que ens obliguen a representar el prototip de persona adulta funcional. Ens desensenyem d’emocionar-nos amb els textos perquè la vida consisteix a mantenir-se estable, a veure qui aguanta més temps sense riure mentre ens mirem fixament als ulls i fem carantoines. Però la lectura no funciona així, sinó que serveix per comprovar que estem vives. És vàlid emocionar-se, es poden dir més coses a part de m’interessa, m’enganxa, està bé. Llegir és interactuar i, per tant, té conseqüències anímiques. Entenc que en àmbits acadèmics i derivats no podem esmentar les emocions quan comentem els textos, malgrat que són tan importants, però fora d’aquests cercles n’hauríem de parlar seriosament.
Fa unes setmanes llegia un conte de Víctor Català al metro i de sobte algunes persones es van girar cap a mi, jo em sentia horroritzada pel que acabava de passar dins de la història i devia fer un gest estrany. En aquell moment vaig ser conscient d’on estava i de totes les coses reals que hi havia al meu voltant. Quan vaig eixir al carrer vaig pensar, deu ser per això de les emocions, que reenganxar-se al món després de la lectura té un punt d’estranyesa. Després d’escriure fa fins i tot mal. En ambdós casos implica tornar-hi com si acabares d’arribar d’un viatge llarguíssim. El text s’ha quedat com l’aigua dins de les orelles després de la piscina. Sents les veus distorsionades i alhora sembla que pugues sentir la sang que et circula. De vegades estar viva significa notícies que et lleven la son o contes que et fan caminar absent.
