A començaments de l’any 2023 vaig escriure en una d’aquestes columnes que una tradició secular de la dinastia Borbó era donar un colp d’estat en els anys 23. Recordava aleshores la invasió dels Cent Mil fills de Sant Lluís que van acabar amb l’intent de monarquia parlamentària del mític Rafael del Riego l’any 1823 i per descomptat el colp d’estat de Primo de Rivera de 1923. Mostrava aleshores el temor que l’iracund Felip VI arredonira l’efemèride completant el trio d’asos.
Siga per això que la història es repeteix com a farsa, siga perquè per ara no acaba de ser fàcil encabir un règim militar en la Unió Europea o pel que siga, el ben cert és que acabàrem l’any 23 sense militars en el govern de l’estat, però no podem dir el mateix de l’any 24 pel que respecta al govern autonòmic valencià. Ja tenim ni més ni menys que un tinent general com a vicepresident i sembla que recomanat per sa Majestat. Tinc el dubte de saber què passa si el rei recomana i no li fas cas; un dubte semblant tenia en l’època dels negocis d’Urdargarín i la fundació Noos en temps de Rita Barberà i Francisco Camps, encara que amb la gent del PP no hi ha cap perill que no facen cas a una suggerència de la corona. De fet, pegaran unes cabotades que miracle és que no estampen el seu front en terra, i més en un cas com aquest en el qual el pocavergonya de Mazón veuria l’ocasió de salvar el cul amb altes benediccions i de pas posar un ninot amb uniforme -encara que no se’l pose, clar, que seria massa- per a parlar d’un tema que a hores d’ara li fa fàstic i l’allunya de nous dinars amb bona companyia en el Ventorro.
El cas és que, en llegir que el militar en qüestió es deia Gan Pampols i les seues primeres glorioses actuacions, tot em va dur a recordar el meu admirat don Ramón del Valle-Inclán, del qual ja he parlat en alguna d’aquestes columnes. Sense dubte, Gan Pampols faria un bon paper en un dels esperpents de Martes de carnaval. Per exemple podria ser un dels participants en el conciliàbul de La hija del capitán en el qual es decideix que, perquè no es conega un escàndol del general (bé, ells diuen que per la salvació d’Espanya), és necessari donar un colp d’estat: el general vencedor de Periquito Pérez, Totó, el Capità Xulles de Sargent, el Brigadier Frontaura, el coronel Camarasa i el tinent general Gan Pampols. En efecte, no desentona gens.
I és que, pel que s’ha vist fins ara té molt dels trets per a ser un dels espadones de les obres de Valle Inclán. És parlador, té una retòrica tan pomposa com buida, fa la impressió de ser malfeiner. No sembla haver-se donat molta pressa a posar-se a treballar. De fet, no consta que s’haja posat a treballar, ni que conega les comarques afectades. Només ha dit no sé quina cosa d’un Excel. I, per a acabar-ho d’adobar, li han hagut de canviar la llei perquè puga rebre un sou anual amb sis xifres. La frase aquella dels drets retributius als quals no podia renunciar podia haver sigut escrita tal qual per don Ramón. Tot un invicte Mart, el reconstructor de l’Afganistan.
Tot és tan grotesc que faria riure si no fes pena. Si tot açò no formara part de l’estratègia d’un poca-solta sense escrúpols ni moral per aferrar-se al poder seria realment divertit. La petitesa dels protagonistes contrasta amb l’enorme grandària dels mals que causen. Personatges mítics reflectits en espills còncaus, ells són grotescos i risibles, però la catàstrofe que provoquen és real, la seua incompetència criminal també, i fa mal a persones reals i pot arribar a ser irreparable. Eixa és la clau de volta de l’esperpent. Vivim amb dolor i estupor renovat una tragèdia grotesca que no s’acaba mai.
