A aquestes alçades de la legislatura, ja està clar que una de les institucions que més farà riure la gent serà l’Institut Valencià de Cultura. Els periodistes no s’han hagut d’esforçar gens per treure un grapat de titulars. María José Hernández, que ocupa la direcció adjunta d’Arts Escèniques, va anunciar que volia «presentar espectacles de diferents procedències, que abandonem l’autoconsum, ens obrim al món i ens contaminem d’unes altres visions». En definitiva, que barrarà les portes al teatre que es fa al país, al teatre en català. Un altre dels directors adjunts, Joan Cerveró, de Música i Cultura Popular Valenciana, encara ha volgut ser més clar: exclourà la música en valencià. La música en valencià, al seu parer, separa, perquè és «identitària». En canvi, ha anunciat que programarà flamenc, perquè el flamenc no és gens identitari; és universal. Cerveró té problemes a l’hora de lligar quatre idees i serà un personatge divertidíssim de seguir de prop. «Més festivals i menys música en valencià» va ser un dels titulars que es publicaren a penes havia posat els peus al despatx.
Maria Fuster, directora adjunta d’Audiovisuals i Cinematografia, es volgué desmarcar una mica i declarà que no deixaria de banda «els mecanismes per impulsar l’exhibició de pel·lícules en valencià en la cartellera cinematogràfica». El director de l’Institut s’alarmà, corregué a cercar un periodista que li fes una mica de cas i s’apressà a declarar: «Traurem l’obligació de programar pel·lícules en valencià». Un altre titular. Álvaro López Jamar, el nou director, és un antic advocat d’Aumar, l’empresa concessionària de l’Autopista del Mediterrani. En el punt àlgid de la corrupció pepera s’incrustà en els cercles que remenaven les cireres en la Fundació Ciutat de les Arts i de les Ciències. Tot i que no distingiria el so d’un clarinet del d’una trompeta encara que els tingués a un pam de l’orella, arribà a ser president de l’Associació d’Amics de l’Òpera. Així, sotmès a un llarg procés voluntari de refinament, acabà trobant que era natural ensopegar amb un conegut pel carrer i recomanar-li Les noces de Figaro interpretades per la Filharmònica de Viena dirigida per Erich Kleiber, o les gravacions de Von Karajan per a la Deutsche Grammophon. Costa tant simular que es té una mica de cultura!
Ara, però, li toca volar més baix. I pot treure’s la màscara. Ja s’ha fet fotografies amb el torero Barrera i amb Torrente, el-braso-tonto-de-la-lei. I no m’estranyaria gens veure’l en la zona vip la nit que Bertín Osborne i els quatre morts vivents que aniran a escoltar-lo omplin d’ombres el jardí de Vivers. Com que no hi ha manera de vendre les entrades, l’alcaldessa de València ja li deu haver enviat la invitació.
