Abans de ser mare podia dormir en qualsevol racó i en qualsevol moment. M’adormia a la platja després de dinar o a boqueta nit, tant se valia si la platja era d’arena fina o de còdols. M’adormia també amb gran facilitat al tren i a l’avió, i fins I tot al cotxe. Res era obstacle per a adormir-me on fos, si m’hi deixava dur, i cada nit queia rendida al llit amb el llibre entre les mans. Ara, en la maduresa, el que més enyore és que en aquells anys —tret d’estar malalta, tenir algun examen o un problema considerable— dormia tota la nit com si no-res i no em despertava fins ben entrada la claror, o fins que sonava el despertador.
Tot això es va acabar una mica quan va nàixer el meu primer fill qui, per fortuna, fou bon dormidor i em va permetre refer-me’n aviat. Un parell d’anys després, en nàixer la xiqueta, fou tota una altra cosa. Ella em va tenir més de dos anys desperta i pegant tombs per les nits, donant-li el pit I caminant per la casa com el fantasma de la família. Vaig assumir que el meu destí llavors, com a mare, era vetllar per tot i per tots mentre ells dormien, somiaven, es nodrien i descansaven. Per sort, res és etern i la xiqueta un dia —tot i que amb plors I renecs— deixà de mamar per la nit i la calma tornà a regnar a casa meua.
Els xiquets dormien sempre bé, a penes queien malalts, no demanaven aigua ni anar al bany de matinada, no es pixaven mai al llit, ni tenien malsons ni pors que els desvetllaren. Vist en perspectiva, aquells anys foren rebonics perquè els veia créixer forts i res no m’impedia dormir com abans de ser mare. Així que vaig recuperar la son i les nits tornaren a ser llargues i calmes durant un bon grapat d’anys.
Però com sovint ocorre a la vida, de la mateixa manera que hom no és conscient que té un cos fins que es trenca un os, pateix una lumbàlgia, o qualsevol altra limitació molt més greu, hom tampoc no és conscient del tresor que és dormir fins que un dia deixa de dormir. Fins que despertar-se per les nits es converteix en una rutina, en una espiral, com escriu Sergi Pàmies: «L’insomni és espiral. T’engoleix i t’escup fins que perds la consciència d’estar despert, adormit o en els llimbs d’una vigília inestable. També és una rutina que assumeixo com una de les conseqüències d’envellir».
Una espiral, un tub dins del qual pegues voltes fins no saber ben bé quan ni on pararàs, com aquests tubs de colors dels parcs d’atraccions que giren incessantment i una volta dins maldes per no perdre-hi l’equilibri. Túnels màgics on entres i rodoles sense parar, lluitant amb mans i peus perquè s’aturen i hi torne la calma, és a dir, la son. Les nits d’insomni són també aquesta mena de centrifugat físic i psíquic del qual despertes eixuta i marejada. Aquest centrifugat són les meus Sleepless nights, Nits insomnes, parafrasejant la novel·la d’ Elisabeth Hardwich. Llegiu-la en una nit d’insomni o quan siga, paga la pena!
Potser no ens queda una altra que assumir —com deia Sergi Pàmies— que l’insomni ens acompanya mentre envellim. I per si fos poc, a nosaltres les dones, entre efectes diversos, la menopausa té també la gràcia de no deixar-nos dormir, de despertar-nos inopinadament amb suor i calor irrefrenables. I així, xino-xano, nit rere nit, això que escoltava quan tenia trena i quaranta anys i que percebia com una cosa llunyana i aliena, la qual tardaria tant de temps en arribar, doncs ja està ací. I cada nit, quan apague el llum després d’haver fet un parell de becades brevíssimes damunt del llibre de torn, pense que amb sort aquesta nit no serà així, que avui dormiré i l’endemà seré una persona feliç. Arriba un dia en què la màxima felicitat és això: dormir i allargar la son fins a trenc d’alba. Una forma de fortuna fràgil i cobejada, de quimera i incertesa nocturna. Qui ho hauria dit!
La fortuna de continuar dormint al llarg de la nit i no despertar amb aquesta sensació de: «fins ací hem arribat i ara què fem». Perquè llavors comença el centrifugat, el túnel de neteja cerebral, i el cap s’accelera, posa el turbo, no paren d’entrar i eixir idees, cabòries, petites angoixes, oblits acumulats, gestions i deutes pendents, reptes que ofeguen, i la travessia pel desert de l’insomni esdevé tan feixuga que ets incapaç d’alçar-te a fer-li una patacada a la nevera que de nit respira com un malalt de bronquitis, o incapaç d’apropar-te al bany i aturar el degoteig de la dutxa mal tancada, o de sortir a la terrassa i recollir el tendal que colpeja a causa del vent. Tots els sorolls es confabulen perquè no pugues tornar adormir-te. I res hi ajuda: ni respirar gradualment, ni el got de llet calenta amb mel, ni imaginar que busseges per les aigües de la Marina. Res a fer. Quan els ulls s’obrin de bat a bat i diuen «fins ací hem arribat», l’insomni «t’engoleix i t’escup fins que perds la consciència d’estar despert».
Bona nit i bona son.
