Drames com el que va viure València dijous passat mobilitzen totes les forces dels mitjans informatius. Per una banda resulta obvi –és un fet noticiable de primera magnitud- però també siguem sincers: les desgràcies, i més les desgràcies on el públic s’hi pot sentir representat, són una font d’audiència brutal. I ningú vol perdre la seua porció de clicks.
Per açò, quan hi ha una incident d’aquesta magnitud es mobilitza fins a l’últim becari i s’escruten xarxes socials, es busquen experts i s’intenta localitzar potencials víctimes. Quan crema un edifici residencial o quan cau un avió. Quan s’afona una pastera es podria fer exactament el mateix, però no es fa. Hi ha víctimes de primera i de segons (i fins i tot de tercera), però si de cas ja en parlarem en un altra columna.
Però és curiós perquè com més hores li dediquen els mitjans a parlar del tema, més enterrades queden les parts més importants. Els detalls tècnics, que si el poliuretà o que si la llana de roca, en realitat no se sabran fins que s’inicie la investigació i tot el que es puga avançar és més soroll i errades que s’esperarà que s’obliden que gaire res més que siga útil. I les històries personals, encara que servisquen per acostar l’espectador als fets i apel·lar a la seua empatia, massa sovint estan abonades de morbo i detalls totalment innecessaris.
En canvi, si alguna cosa pot ajudar a entendre el que va passar –i recordem que aquesta és la funció principal del periodisme- és el context: quan com i de quina manera es va construir, no ja l’edifici en concret, sinó en aquella època perquè vint anys després un edifici sencer es puga convertir en una gran pira?
No negaré que és un periodisme difícil, i més en calent, però resulta indicatiu com aquest tipus d’articles molesten a segons qui. Ja resulta graciós que segons qui llance acusacions de «polititzar les desgràcies», però és que, precisament, el periodisme és explicar allò que algú no vol que se sàpiga. Però és molt més fàcil i menys perillós –i rendible- fer veure que el vestit de l’emperador és preciós i brillant.
I el que no vol que se sàpiga és que l’edifici calcinat es va construir en un context d’especulació immobiliària i boom de la rajola on –legalitat a banda- es van fer les coses com es van fer. El que importava era el benefici immediat i després ja veuríem. Aquest cas ja estat el més extrem i dramàtic, però de casos de mancances materials i deficiències tècniques en edificis que es venien com a luxe màxim n’hi ha a cabassades.
I, no cal ser Sherlock Holmes per a intuir-ho- si açò molesta és perquè precisament ara mateix hi ha qui vol engegar un «boom de la rajola 2» amb la intenció no gaire dissimulada d’omplir-se les butxaques i, d’ací vint anys, si cal ja posarem les banderes a mig pal i suspendrem els actes públics.
