L’altre dia, al Mercat de Colom, vaig veure passar el pintor Joan Garcia Ripollés i quatre o cinc senyors i senyores molt empolainats que l’acompanyaven. I em vaig dir: «Ja els tenim ací». De fet, no em va sorprendre gens. Si el partit que governa gairebé totes les institucions valencianes s’atreveix a reivindicar el seu passat catastròfic, per què no ha de reivindicar també l’escultor que va plantar aquell monumental esguerro a l’aeroport de Castelló?
Joan Garcia Ripollés i Manolo Valdés són els símbols d’una època que podríem anomenar «l’època de les rotondes». Es pressupostava una obra en una rotonda urbana. Una rotonda monumental, amb una escultura enmig. Arribaven el topògrafs i els enginyers al lloc. Prenien mides. Les excavadores ho transformaven tot en enderrocs. Després, s’asfaltaven els carrils, es plantava una mica de gespa, s’escampava una mica de grava i, al cap d’un temps, s’inaugurava la rotonda i costava el doble o el triple del que s’havia pressupostat, perquè els diners desapareixien no se sabia ben bé com.
Garcia Ripollés té una escultura enorme en la rotonda que distribueix el trànsit davant el pont de l’Àngel Custodi, a València, que segur que ha deixat bocabadat més d’un passavolant. Però a l’hora de guanyar diners amb escultures per a rotondes, no hi ha ningú a l’alçada de Valdés. Valdés fa anys que es va posar a fer Menines com qui fa bunyols. Menines pintades a l’oli, Menines de bronze, Menines de fusta, Menines de porcellana de Llemotges… En va plantar una enorme a Alcobendas, que és una ciutat dormitori de Madrid. I una altra, de dimensions més modestes, a la rotonda on acaba l’avinguda principal d’Alzira. Una Menina que fa pocs mesos un conductor va estar a punt d’endur-se per davant. Valdés i les seves Menines representen l’Espanya Imperial de les rotondes.
Ara els que manen tenen un problema. Amb un torero com a conseller de Cultura, les idees s’acaben ràpidament. És el no a tot: no als llibres, no a les revistes culturals, no al teatre, no als recitals de poesia de Vicent Andrés Estellés. Després de tant de no, què els queda? Fins i tot tenen por del catalanisme de les muixerangues d’Algemesí. Després de gastar-se la meitat del pressupost en banderilles i bous embolats, encara els quedarà l’altra meitat del pressupost. I què faran? Un concurs internacional de pasdobles toreros? A més, continuarà el problema de les rotondes. Què hi posaran? Ací és on entra Valdés. Per al gust poc matisat dels personatges del Pp, una Menina gegantota, com la d’Alcobendas, o una Menina de mida més humana, com la d’Alzira, sempre queden bé sobre sis pams quadrats de gespa artificial, sobretot si planten al costat un pal per a una bandera espanyola com la que oneja a Alcobendas.
El dia que me’l vaig trobar al Mercat de Colom, Garcia Ripollés venia d’inaugurar exposició a l’Ateneu Mercantil. La decoració que envolta els quadres i les escultures és de Francis Montesinos, que s’ha dedicat a penjar fullaraca i branquetes per tot arreu. És una exposició amb decoració. El panorama, vist des de dins de l’Ateneu, és desolador. García Ripollés diu que pensava que no tornaria a exposar a València. Tenia la certesa que cap govern no li perdonaria el que va fer a l’aeroport de Castelló. I ara resulta que, quan havia perdut tota esperança, el Pp torna a manar i, com era previsible, no hi ha cap conseller, ni del Pp ni de Vox, capaç de formular ni una sola idea cultural. Només hi ha una cosa clara: l’imperi contraataca i, per tant, Valdés i Garcia Ripollés tindran de nou espai a les rotondes.
