I entenc l’Ibex com el títol que engloba el poder econòmic però també el polític. I per nosaltres la gent que estima el país.
Anem a pams. Només observar un poc en profunditat l’índex 35 es pot veure que al darrere de noms d’empreses hi ha unes determinades persones. I que en la llarga llista de poderosos en termes polítics a Espanya, hi figuren molts dels mateixos noms de l’economia.
Fins ací res de molt extraordinari. Les elits de tots temps i tota classe sempre han tingut una tendència considerable a unir-se entre elles. I formar grups de poder que dominen socialment.
Fa anys, després de la Guerra Civil, les empreses que acabarien formant part del selectiu índex eren o estatals o participades per ell. Després, amb la vinguda del PP i del PSOE al poder es van anar liberalitzant i posant en mans privades gran part de les que eren rendibles. De fet, quasi totes. I ara, ja a partir de la crisi del 2008 i la globalització creixent, la major part d’elles han acabat en mans forasteres. O de bancs custodis o de fons internacionals. És a dir que, per deixar-ho blanc sobre negre, sobre la societat de tot l’Estat manen entitats que, evidentment, no són democràtiques i ningú, llevat de consells d’administració opacs, controla. Però que tenen un poder immens sobre tots nosaltres. El seu volum econòmic és superior en 3 o 4 vegades al PIB espanyol.
I ara ve la pregunta: davant aquests fets tan contundents quina cosa podem fer aquells que sentim la terra?
Algú en aquesta pàgina ha proposat, insinuat, aconsellat, la conveniència de fer fronts comuns, fronts populars. Certament, si no es canvia la mirada, si no s’avança en el sentit de les unions de les esquerres, res podrem fer que siga útil. O, com a mínim, que propose models ideològics de reacció enfront dels reptes que eixa elit de poder té a les seues mans.
I, desgraciadament, els moviments passats i els que veiem no avancen ni poc ni gens en el sentit d’una conjunció, si no unió, de les forces progressistes. Cal un moviment, en certa manera ja existent, però sense efecte, no sols estatal sinó europeu. Perquè el capital, i doncs les elits, actuen en uns nivells superiors als estats. I no ens en queda altra opció que introduir-nos en eixe camp de batalla però amb un discurs propi. I d’això en parlarem un altre dia si convé, tot i que com ja s’ha indicat, també altres col·laboradors, Vicent Àlvarez per exemple, ho comentaren en articles passats.
