Ha arribat el moment dels optimistes. En totes les negociacions hi ha una etapa en què els optimistes són els que exerceixen una pressió més forta. Feijóo, després de perdre l’oportunitat de ser investit president, va definir perfectament la situació: Pedro Sánchez i el Psoe ja compten amb el suport de Sumar, el Partit Nacionalista Basc, Bildu, el Bloque Nacionalista Galego i Esquerra Republicana de Catalunya. Només els falten els set vots de Junts, i la resta seran simplement pantomimes. Per això va dir, més o menys literalment, que a partir de llavors li interessava més el que digués Puigdemont que no el que digués Sánchez.
La frase de Feijóo, deixada caure així, com si fos una frase adreçada només a rebaixar Sánchez, no va cridar l’atenció de ningú. Però, de fet, aquesta frase el que feia era legitimar Puigdemont com a interlocutor polític. A Feijóo li interessa escoltar Puigdemont. Ho va dir i reiterar. Resulta que ja no és només un sediciós a qui cal capturar i enviar a podrir-se a la presó. Si Sánchez l’escolta i negocia amb ell, també té dret a escoltar-lo o negociar amb ell Feijóo. Cap aquí apunten els desitjos. Però el Pp encara no està madur. No està tan madur com el Psoe.
Naturalment, en el Psoe hi ha qui la ràbia se l’emporta i li fa treure bromera per la boca. Però en la major part dels casos són polítics jubilats, que fa molts anys que no remenen les cireres. Els càrrecs actuals del partit i els militants més o menys conscients s’han hagut de familiaritzar de pressa i corrents amb la idea de l’amnistia. I, a sobre, cada vegada que algú suggereix la idea, han de posar bona cara, com si l’amnistia fes el mateix gust que un pastís de nata.
Per això Sánchez està tan optimista. No és pel fet de tenir la negociació amb Puigdemont ben encarrilada. No. És perquè el seu partit és una bassa d’oli. I és perquè el seu electorat li dona carta blanca. I l’electorat de Sumar més encara, perquè a tota aquesta clientela ja els feia vergonya allò de la policia aporrinant la gent que volia votar, o els fiscals i els jutges inventant acusacions contra els activistes i fent el ridícul als tribunals d’Europa, o el ministre d’interior signant ordres per espiar polítics… Tota aquesta brutícia repressiva els fa nosa, als votants de Yolanda Díaz i a alguns del Psoe. I ara troben bé això de no «castigar» Puigdemont i els altres separatistes insurrectes. I de no castigar-los pel «bé comú», per «la Unitat d’Espanya», per «cicatritzar ferides», per «passar pàgina»…
Bé: Sánchez sap que amb el seu electorat ho te tot de cara. S’estan empassat la píndola de l’amnistia i posen cara angelical. Són els que «perdonen». Sánchez, triomfant, diu que hi haurà govern, que les negociacions van com una seda. Diu que no caldrà ni tan sols permetre als catalans votar en un referèndum d’autodeterminació, que amb l’amnistia en tindran prou i massa. I es riu de pensar que Feijóo voldria estar al seu lloc i no pot. No pot encara. Massa odi.
El gran problema del Pp és l’odi. Porten des del gener del 2006 utilitzant totes les plataformes amb l’objectiu de generar odi contra els catalans, contra la llengua catalana, contra els partits independentistes catalans. De fet, no saben fer una altra cosa que odiar i reprimir. Els seus militants tenen tant d’odi dins que els vessa per les orelles. Prefereixen perdre unes eleccions abans que perdre l’oportunitat de «castigar» Puigdemont i els independentistes.
Feijóo es mira Sánchez amb enveja. Si el rei i els poders econòmics i mediàtics decideixen que ara toca rebaixar l’odi i mirar de recuperar Catalunya, a ell se li girarà molta feina dins del partit i al carrer. Sánchez fa ara pressió amb el seu optimisme. «Hi haurà govern», va dient. «Hi haurà govern», van repetint els de Sumar. I només a canvi d’aturar la repressió, de deixar d’espiar polítics i activistes, de posar un boç als fiscals i als jutges més proclius a acarnissar-se amb els catalans. És poc. Molt poc, per sis anys de persecucions. Però és que el Pp no pot oferir ni aquest poc. El Pp és el partit de l’odi. Com Vox.
La previsió dels optimistes és que hi haurà govern abans de la tercera setmana de novembre. Però no tot sembla tan clar. Puigdemont ha parlat reiteradament en un altre sentit. L’aturada de la repressió i l’amnistia total eren condicions prèvies a la negociació –condicions que encara no es donen. La pressió recaurà sobre el seu partit, sobre Junts. Tota la pressió. Però si Puigdemont té el control de la situació, Sánchez aviat començarà a fer mala cara i, potser, els seus perdran aquest optimisme tan encomanadís.
