Aquests dies he estat seguint amb interés la polèmica arran del fragment d’una obra de teatre del grup madrileny integrat per dones migrants llatinoamericanes Teatro sin Papeles que es va representar a la presentació de l’informe de l’Observatori de les Discriminacions de l’Ajuntament de Barcelona. El tema no deixava de ser paradoxal i fins i tot provocatiu. A l’informe s’assenyalava el preocupant increment d’episodis de discriminació a catalanoparlants. L’obra, de Madrid estant, i suposadament basada en situacions reals de discriminació experimentades per les actrius, denunciava de manera gens subtil la discriminació patida per les migrants per no parlar català. “Pero qué es importante, que yo hable catalán o que renueve mi documentación, que yo hable catalán o mi salud, que yo hable catalán o que consiga trabajo?”, acaba cridant la protagonista, encadenant un fals dilema darrere de l’altre.
Evidentment qualsevol persona que visca a Catalunya -o al País Valencià- sap que qualsevol paregut de les situacions posades en escena amb la realitat és pura coincidència. De fet, l’obra opera pel principi de la inversió. Si el que és habitual és que els metges obliguen els pacients a parlar castellà l’obra representa exactament la posició inversa. Això, és clar, és pura propaganda. És, a més, en aquest cas, fer passar una mentida per testimoni, i això em sembla èticament molt reprovable, perquè construint situacions imaginàries de discriminació i fent-les passar per vertaderes contribueix a ocultar i naturalitzar les situacions reals.
A més, un gest particularment pervers és emprar la retòrica de la víctima per reforçar i legitimar la posició del victimari. Evidentment la llengua minoritzada és el català, el valencià, i en cap cas el castellà. De fet, la manca de subtilesa i la deficient qualitat de l’obra fa que siga palés el gest. Les preguntes abans citades, amb els seus falsos dilemes, estan de fet enunciades des de dalt, de manera vertical, i paradoxalment, de manera classista. Els meus problemes són els importants, no els dels altres. I per descomptat haver de parlar una llengua “regional” és un tema menor quan tenim una llengua imperial que ens uneix. Eixe és el subtext. Els meus problemes són més importants que els teus, òbviament insignificants.
Després he llegit que la directora de la companyia és migrant, o millor dit, llatinoamericana, però que és qualsevol cosa menys una persona sense papers. Més aviat al contrari, sembla que pertany a l’oligarquia colombiana. Això és el que passa quan s’obvia sistemàticament el factor classe, que pot ser més fàcil per a privilegiats o privilegiades fer-se passar per víctimes. I pactar amb el dimoni pel seu interés personal. No és casual ni banal que aquest tema ja ha començat a ser utilitzat per la ultradreta a favor seu. La mateixa gent que deportaria sense pestanyejar a totes i cadascuna de les actrius es mostra sobreactuadament escandalitzat per la persecució que suposadament estan vivint per denunciar la realitat. El cercle es tanca. Però que no s’enganyen, Roma no paga traïdors. També és de veres que la directora oligàrquica té menys possibilitats de patir i arrisca menys, o res.
La part positiva és que he vist també persones migrades de Llatinoamèrica mostrant a les xarxes el seu rebuig a aquesta obreta, que consideren contraproduent, i explicant la seua percepció clara sobre la importància d’entendre i parlar la llengua pròpia de la societat d’acollida i empatitzar amb la seua situació. Faríem malament en oblidar aquests exemples. Perquè, en efecte, també he vist en xarxes com aquesta desafortunadíssima i catalanòfoba obreta d’una companyia de teatre madrilenya (ho destaque perquè és important, perquè a la fi el que busquen és afalagar la societat madrilenya reproduint la seua visió de les coses, és a dir, afalagar l’amo, ser l’integrat on cal, que no és a Catalunya, ser el migrant bo, defensor de la llengua), aquesta farsa dolenta d’una estranya companya de viatge de la ultradreta, perquè això és el que és la companyia aquesta, ha donat ocasió a determinades persones a traure a passejar la seua xenofòbia, eixa sí real. Malgrat que veure l’astracanada postdramàtica aquesta fa molt de mal, cal evitar les generalitzacions, l’agressivitat contra un col·lectiu, perquè és profunfament injust. I perquè, a més, la mentida és tan grossa que no cal descartar que l’objectiu siga precisament la provocació, per a dir després, veieu, mireu si són racistes, mireu. Una vertadera llum de gas, que se’n diu. En eixe sentit tot el rebuig a l’obreta en qüestió, però amb els racistes vertaders, ni al cantó, parlen la llengua que parlen.
L’obreta aquesta el que fa és pena. Fa pena que persones llatinoamericanes, d’un col·lectiu que, per privilegiades que siguen les components de la companyia, pateix el racisme i la xenofòbia de la ultradreta espanyola, el ferotge supremacisme de la nostàlgia de l’imperi, es presten a ser les seues col·laboradores, a voler reivindicar-se com a una mena de força de xoc castellanitzadora. I és evident per a mi que eixes vel·leïtats voxeres són una traició al col·lectiu, perquè afebleixen la seua posició, obturen possibles aliances entre subjectes minoritzats, i li fa anar colze a colze amb els enemics. I això la mateixa setmana que s’atien els aldarulls racistes a Torre Pacheco, a Múrcia. Evidentment els botxins estarien molt d’acord amb l’obreta si la veren, però que no s’equivoquen, això no els evitaria estar –ahí sí de veritat– en la posició de la víctima arribat el cas.
També supose que li agradaria molt l’obreta a Llanos Massó, que es vanta dels problemes als quals fa front l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per culpa dels retalls pressupostaris. Que es puguen editar menys llibres, o organitzar menys actes en valencià, a aquesta deixebla coenta del general Millán Astray li sembla anar pel bon camí. La protagonista de l’obra amb les seues fantàstiques aventures li semblaria meravellós que erradiquen definitivament l’entrebanc. Però que no s’equivoque. Ella és també l’enemic de Llanos Massó i els seus, i això no hi ha obreta de propaganda catalanòfoba que ho canvie.
I que tampoc oblide una altra cosa, que potser per llatinoamericana que siga ho ha oblidat des de la seua bambolla. La majúscula Amèrica, que deia el Che, malgrat l’acció dels castellans durant segles, continua sent plurilingüe. Arauco viu, deu vegades vencedor, que deia aquell. Vindre a l’estat espanyol a continuar aculturant pobles no té res de decolonial, sinó ben bé al contrari. És continuar l’obra dels conquistadors, ser dignes descendents d’Hernan Cortés, i no de Cuauhtèmoc; de Pizarro i no d’Atahualpa ni de Túpac Amaru; de Pedro de Valdivia i no de Lautaro. Elles sabran.
