L’enyorat Àlex Susanna constatava als seus dos últims diaris, La dansa dels dies i L’any més inesperat (aquest darrer, publicat pòstumament), que el millor dietarisme en llengua catalana està fent-se en els darrers anys al País Valencià. Àlex citava noms específics com els del també desaparegut Josep Igual, Ramon Ramon o jo mateix. No sé si li resultava sorprenent aquest furor assagístic entre valencians però la causa de tot –el primer motor- és ben evident. És l’existència de Joan Fuster i l’aposta decidida del de Sueca pel gènere de l’assaig el que ha contribuït a formar una caterva d’autors que, contra vent i marea, han fet seua la vella pregunta montaignenca Que sais-je? i s’han llançat al món disposats a comprendre’l a partir d’una elucubració lliure i sense complexos.
També és cert que no deixa de resultar paradoxal que aquesta obstinació assagística tinga lloc en un país poc donat al consum de literatura culta. Jo mateix puc constatar que, quan he escrit una novel·la, les seues vendes han escalat xifres que un assaig no pot ni somiar. El lector prototípic, en aquest sentit, és molt infantil, en el sentit estricte d’aquesta paraula: vol que li conten contes, sentir relats més o menys fantasiosos que no l’obliguen a pensar massa, somiar amb peripècies narratives amb protagonistes poderosos. Ni l’assaig ni la poesia, doncs, en el que tenen de celebració pura del llenguatge, poden competir amb això. Perquè una novel·la pot estar mal escrita i funcionar igual –fer la funció per a la qual ha estat creada-, mentre que un assaig o un poema, sense el bagatge de l’excel·lència lingüística, cauen pel seu propi pes.
Pensava en tot això mentre llegia Les cendres del fènix, un empelt entre assaig i narració que l’editorial Afers ha publicat a Josep-Enric Rubio Albarracín (professor de literatura i cultura medievals). Es tracta d’un text ben construït que indaga en el problema de la memòria i la identitat, i comença, com una pel·lícula indi, en una llibreria de vell. Allí, entre els volums que han tingut una o diverses vides, l’autor troba joies com un volum titulat Selection from the latin poets, traduccions del llatí a l’anglés datat a Boston en 1889. A partir d’ací comença la seua indagació.
Perquè tot assaig, en efecte, és una indagació cap a dins i cap a fora. Crec, en aquest sentit, que els temps en què ara vivim són especialment proclius al gènere. Mai s’havia parlat tant de memòria. A vegades aquest substantiu ve acompanyat per l’adjectiu «històrica», i això destapa la caixa dels trons. D’altres vegades el problema rau a dilucidar què quedarà de la consciència individual quan la intel·ligència artificial comence a modificar el cos i el cervell i els humans ens empeltem amb les màquines. Despús-demà.
Són tot qüestions que ara mateix estan de la màxima actualitat i que necessiten escriptors arriscats que hi mediten. En aquest sentit, l’escrit de Rubio Albarracín em sembla un maó interessant. Fa uns anys podia semblar, per exemple, que l’empremta de l’Holocaust nazi vacunaria la societat alemanya contra la temptació extremista per saecula saeculorum. Ja s’ha vist que no ha sigut així. Encara viuen els últims testimonis de l’Holocaust –hòmens i dones que eren infants quan van viure l’experiència concentracionària- i ja els moviments neonazis guanyen eleccions en alguns dels lager federals…
Tot és molt fràgil, cap a dins i cap a fora. Però això la vella consigna de Montaigne no deixa d’interrogar-nos. De nosaltres depén la resposta que hi donem. També Fuster va saber adaptar l’interrogant a les circumstàncies del seu país. Li ho van pagar ficant-li alguna bomba i no llegint-lo. Però la seua prosa roman. I la seua herència.
