Les propostes de Vox són: el sistema no respon a les necessitats de l’individu i, per tant, cal disminuir tot el que siga possible el paper de l’Estat en els afers econòmics; els immigrants són delinqüents que ens lleven el treball, ens toca pagar-los diferents subsidis que haurien de ser per a «nosaltres»; les dones pateixen violència perquè han subvertit l’ordre moral imposat per Déu nostre senyor; la pàtria està en perill, la nostra cultura: bous, caça, llengua, tradicions, monarquia, integritat territorial. Aquesta proposta no està lluny del trumpisme: MAGA (Feu Amèrica gran una altra vegada, sigles en anglès); desmantellament de l’Estat (Elon Musk venent-ho tot); expulsió d’emigrants i construcció del mur; persecució dels drets de les dones i persones LGTBIQ+, fins al punt de posar pederastes i assetjadors als més alts càrrecs de responsabilitat (d’això ja en sabem ací).
Tot elevant a categories generals aquests fets, podem dir que la nova política populista respon a quatre eixos: el nacionalisme excloent, el patriarcat, l’individualisme ferotge com a expressió del neoliberalisme anarquista, i la deshumanització de «l’altre».
Vox i els nous apèndixs: SALF i Aliança Catalana a casa nostra són el càncer que corroeix la fràgil democràcia espanyola. Però cal preguntar-nos com es passa del 0,2% del vot en 2016 al 10,7% el 2019 (al parlament dels espanyols). A casa nostra la cosa és igualment fotuda amb un 10,5% en l’àmbit dels Països Catalans i un 12,7% en l’àmbit del País Valencià. I el 2023 s’arriba al 12,7% al qual cal sumar el 2,5% de SALF, és a dir, el 15% que van obtenir el 2019 (segones eleccions).
Si repassem l’hemeroteca del 2019, podem reviure les crítiques a Sánchez i el PSOE per posar en el centre del debat polític Vox, quan encara era un apèndix folklòric al si de l’extrema dreta, i sense recórrer a l’hemeroteca, tots recordem com SALF d’Alvise va centrar part del seu discurs d’investidura. I els periòdics del grup Prisa van fer una innoble propaganda de totes dues excrescències espanyolistes. Ara mateix, assistim atònits a un ritual de mort tot commemorant la mort del dictador, en un exercici de necrofília populista. La qüestió rau en el fet que la pràctica política tant del PSOE com de tota la socialdemocràcia europea ha sigut la del xantatge a les classes populars en lloc de l’avenç en els necessaris canvis estructurals que calia fer al sistema capitalista, tot convertint-se en «taps» d’un canvi real. Finalment, l’esgotament de les persones progressistes i el desencís general de les classes populars i oprimides han foragitat la gent de la política, obrint així les portes als moviments populistes de tall neofeixista. Podem afirmar que no és menor la responsabilitat de les socialdemocràcies europees en l’ascens dels populismes neofeixistes a Europa, com no ho va ser amb l’ascens del nazisme i el feixisme als anys 30 del segle passat.
La lluita, malgrat tot, continua a les organitzacions populars de barris, feministes, els grups antifeixistes, ecologistes, de defensa de la llengua i de dret a l’habitatge, però fa temps que tots aquests moviments van deixar de tenir un referent polític que articulés les demandes en un projecte de canvi social real. Cal un full de ruta nou que aplegue aquestes lluites i les transforme en opció política, perquè tot recordant Fuster, tota política que tu no faces la faran contra tu. I no podem esperar res del PSOE o Sumar. Ara ja és una urgència aixecar una alternativa nacional valenciana contra el feixisme, el populisme i l’espanyolisme.
