Una de les pràctiques més «curioses» als mitjans de l’estat espanyol –ignore si passarà a altres països- és el tractament dels cassos d’aquesta nebulosa anomenada terrorisme. Com és una cosa una mica estranya, intentaré explicar-la bé. És com un detector de «terrorisme bo» i «terrorisme roín». Si el gruix dels mitjans –normalment van en bloc, encara que a voltes puga haver alguns matisos- considera que l’atemptat és «terrorisme roín» la cobertura és essencialment moral: «acte injustificable», perfil personal de la víctima i moltes lloances, condemnes rotundes, criminalització de la ideologia/nacionalitat/identificació del terrorista. Ara, si consideren que es tracta d’un cas de terrorisme «bo» –i gaste aquesta expressió per diferenciar-lo de l’altre, no és que siga exactament bo-, llavors els ix la vena periodística: intent d’explicació dels fets i molta contextualització, perfil polític de la víctima incloses les parts negatives, condemnes més diluïdes, acte sense ideologia –«boig», «llop solitari»-, etc.
Aquest segon ha estat el cas de l’atemptat contra el primer ministre eslovac Robert Fico. Crida poderosament l’atenció que davant d’un intent de magnicidi dins la Unió Europea, un fet força inaudit –de fet, diria que no passava des de l’assassinat d’Aldo Moro el 1978-, la reacció dels principals mitjans espanyols no haja estat d’una extrema alarma per l’atac a la democràcia, sinó que s’hagen publicat extensos perfils explícitament crítics de la víctima intentant explicar els possibles motius de l’atacant i el context de convulsió política del país. De fet, la paraula terrorisme ni tan sols apareix en la majoria de les peces.
També hi ha la part de la ideologia de l’atacant. De nou es repeteix la idea del «llop solitari» sense motivacions clares. Deixant clar que és comprensible la confusió, sobta la quantitat de mitjans que han qualificat l’atacant de «pro-rus» –deixant caure fins i tot la mà del Kremlin en l’atemptat- quan al mateix temps han acusat del mateix la víctima. I no han faltat, òbviament, els intents oportunistes d’agranar cap a casa, acusant l’atacant «d’extrema esquerra» quan si alguna cosa està clara és que simpatitzava amb organitzacions d’ultradreta, racistes i anticomunistes.
De tot això en podem traure dos conclusions: a l’establishment espanyol – i imagine que europeu- Robert Fico no els queia bé i no els molesta excessivament que l’hagen intentat matar. La segona és que el patró segons el qual l’extrema dreta mai fa terrorisme es torna a repetir. Mentre aquesta maleïda paraula es reserva per a les protestes pacífiques en favor del clima o la independència de Catalunya, els moviments violents feixistes sempre n’ixen indemnes. Té igual que es tracte d’un magnicidi, de plans de colp d’Estat com s’ha vist a Alemanya o d’atacs indiscriminats contra població civil. Per als grans mitjans gairebé sempre cauen en la banda del «terrorisme bo».
