Fa uns mesos vaig llegir La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes, de Francesc Martínez Sanchis, un recorregut molt interessant i documentat per la història de la imprescindible revista Saó, un d’eixos xicotets miracles que fan que al País Valencià, malgrat tot, mai cal perdre l’esperança, perquè no manca mai el grup d’irreductibles disposats a sostindre la flama en temps de foscor i també en temps convulsos on la burrera dicta la seua llei. Doncs bé, en eixe llibre, en un quadre que recull els col·laboradors de la revista en la seua primera època, apareix el nom de Ximo Puig Ferrer com a corresponsal en Morella i els Ports. I no només això, sinó que també es recorda el seu paper com a impulsor de la revista Els Ports entre 1977 i 1979.
Que aquell col·laborador de Saó arribara a ser no només alcalde de la seua ciutat sinó president de la Generalitat Valenciana és sense dubte un fet molt positiu. No es pot dubtar de la seua formació valencianista, ni del seu coneixement i estima pel País. El que es podria pensar també és si la seua presidència va ser tot el que es podria haver esperat d’algú que va començar d’aquella manera tan prometedora, és a dir, si va ser un president valencianista.
En el cas del PSOE sempre cal recordar que les coses sempre poden ser pitjors, o siga que cal tractar d’imaginar com hagueren sigut les coses amb altre president entre 2015 i 2023. Si ho fem així, ens podem donar per satisfets. De fet, el nom i el tarannà d’algun dels qui es postulen com a successor ens podria fer percebre ben aviat fins a quin punt és així.
De tota manera hi ha una sèrie de coses que no puc deixar de recordar. Una, la seua insistència a parlar en castellà quan es dirigia a les comarques valencianoparlants del sud del país, la qual cosa no sembla ser massa valencianista. Altra, el seu escàs èxit en millorar el finançament valencià, o en fer sentir la seua veu sobre el model d’estat o la idea mateixa d’Espanya, o fins i tot en aconseguir que el PSPV tinguera dins del PSOE la importància que hauria de tindre per militància i per la seua aportació de vots al conjunt. Que pocs dies abans de l’anunci oficial de la seua marxa el PSOE, en la persona del ministre Óscar Puente, haja celebrat amb Carlos Mazón i Maria José Catalá l’aprovació de l’ampliació del Port de València, que quede ben palesa la percepció colonial que del País Valencià es té des de Madrid i des dels centres de decisió de l’estat, i que a més l’Albufera no meresca el mateix grau de preocupació per part del PSOE que la Manga del Mar Menor o Doñana no deixa de ser una mena de trist epítom.
En el seu comiat va reconéixer un cert excés de confiança en les eleccions del 2023, i en va assumir la responsabilitat. Bé està. És de veres que tindre com a lema electoral “El president” ja era tota una declaració d’intencions i de la posició des de la qual es demanava el vot. Però personalment pense que no només va ser això. Quan va prendre possessió del càrrec semblava projectar una gran sintonia amb Mónica Oltra. Ja li estava bé, després de la generositat i l’altura de mires que va mostrar la vicepresidenta, una de les raons fonamentals per les quals ell va arribar a ser president. Però ben aviat va quedar clar que un dels seus objectius principals de govern seria afeblir tant com fora possible els seus socis de govern, amb l’ajuda inestimable de la premsa amiga. Ja va ser palés en el seu avançament d’eleccions del 2019 amb l’únic criteri del càlcul electoral, i més encara quan va participar decisivament en les pressions que acabaren per precipitar la dimissió d’Oltra. La confiança reconeguda supose que venia en part de la satisfacció per haver contribuït a escapçar el que només percebia com a rival electoral. Ho havia aconseguit. Se les prometia molt felices, amb una major quota de poder en el tercer Botànic. Doncs sembla que el pla tenia algunes fissures greus.
I això, és clar, no lliura de responsabilitat Compromís i el seu joc de ganivets gairebé estructural i altres fonts inesgotables de feblesa, però d’això he parlat moltes setmanes, i tornaré a parlar-ne. Hui volia dedicar-me al maquiavel·lisme de l’expresident que al remat sembla que no va ser tan llest com es pensava, i a la collita esquifida d’aquella antiga saó que, com tantes vegades ha passat al nostre país, prometia molt més.
