Parlar del món rural des d’un despatx de la capital del nostre país, potser és una mica agosarat; però, com seria parlar des d’eixe despatx si, a sobre, les polítiques públiques que s’acorden estan fetes segons el criteri del crèdit financer que l’amable estat espanyol ens fa arribar tard i malament?
Parlar del món rural és parlar de molts termes. És parlar de producció, és parlar de població, és parlar d’ocupació, és parlar de sostenibilitat, d’urbanisme, de serveis públics, de turisme, i, sobretot, també és parlar de futur, perquè és el món rural qui té la clau per mantindre en equilibri aquest planeta. Si fer referència al món rural, implica fer referència a tot açò a l’hora -i a moltes coses més-, com és possible que estiga en decadència?, com és possible que el rebost de milions de persones al nostre país tinga tants problemes per sobreviure? Parlar del món rural és parlar de precarietat laboral, de temporalitat i estacionalitat, de males reputacions i degradacions. I això afecta 143 municipis valencians i a les més de 73 mil persones que hi conviuen.
Però avui, dissabte 15 d’octubre, és el Dia Internacional de la Dona rural i el meu propòsit és fer una anàlisi sobre l’èxode rural i fer-lo, evidentment, amb perspectiva de gènere. Són moltes les preguntes que em faig quan es parla sobre les pèrdues que està patint -de nord a sud- l’interior del País Valencià. Per què les dones tendim a abandonar el camp més que els homes? Com de necessàries som les dones per a revertir el despoblament al nostre país?
Si parlem, en primer lloc, dels perquès, seré molt clara: les dones hem hagut d’emigrar del món rural perquè el patriarcat condiciona les nostres oportunitats laborals i vitals. Què vull dir amb açò? Les condicions de vida van subjectes a certes transformacions en la ruralitat; per un costat, hem vist com hi ha hagut un increment de les dones en l’àmbit productiu, si més no, aquesta incorporació ha sigut -i és- molt lenta. Tanmateix, aquesta pujada del percentatge de dones en l’àmbit laboral no ha anat aparellada amb l’abandonament de les tasques de la llar. Segons els tradicionals manaments de gènere -Amén- les dones hem sigut les responsables de dur-les a terme. Al món rural açò s’aguditza encara més. I ho anem a veure en dades.
Per què decidim tindre jornades laborals parcials? Quan llances aquesta pregunta a una dona -normalment- et respon: «perquè m’he de fer càrrec dels majors de casa» o «perquè fa un any vaig ser mare». I aquesta és la nostra realitat. Les dones continuem sent la majoria en l’ocupació a temps parcial, mentre el 19,7% dels homes tenen contractes parcials, les dones sumem el 28%. Aquesta diferència està totalment lligada al sistema patriarcal en el qual vivim. És una de tantes i tantes situacions de desigualtat estructural que podem trobar a qualsevol professió.
Així i tot, es fa més dur quan els privilegis al món rural en són ben pocs. L’èxode rural femení també ve condicionat per la manca d’oportunitats formatives. Per la pressió social que moltes dones pateixen per la pervivència dels rols de gènere, dels estereotips, de la sobrecàrrega dels treballs de les cures, de la segregació horitzontal i vertical del mercat de treball, del desprestigi de les professions…
Són les mateixes mares les que aconsellen a les seues filles que estudien i que no visquen sota les mateixes condicions en què elles varen viure. És totalment legítim quan has hagut d’aguantar el masclisme -emmascarat pel capitalisme més feroç- a cada pas que has fet, però no estem ací per deixar-ho perdre. No estem ací per quedar-nos amb la sensació pessimista que el camp no és un lloc d’apoderament, un lloc al qual podem traure rendiment des del vessant de l’ecofeminisme. El feminisme justament es caracteritza per ser un moviment que posa al centre la justícia i la igualtat. Per què no fem, llavors, que la protecció i l’impuls del món rural siga una de les lluites del feminisme? Per què no fem veure que la lluita pel canvi climàtic i per combatre el masclisme són lluites compartides i que s’han de bastir des de la mirada del món rural?
Les dones hem de ser un dels eixos principals en la recuperació de les activitats productives del món rural. Des del feminisme, hem aprés que la igualtat significa no patir cap classe de discriminació, siga per sexe, per gènere, per diversitat funcional, per classe, per nacionalitat o per orientació sexual, en cap esfera de la nostra vida. Des del feminisme hem aprés a trencar rols i estereotips, des del feminisme podem transformar la manera en què està organitzat el mercat laboral. Des del feminisme poder combatre el despoblament exigint polítiques públiques que garantisquen drets laborals. Drets laborals que no vinguen determinats per un despatx de Madrid fets a escala general, sense tindre en compte la idiosincràsia dels territoris.
Des del feminisme podem exigir igualtat d’oportunitats per a tothom. Igualtat de competència de mercat, i això implica requerir els aranzels d’exportació i importació o forçar les denominacions d’orígens per als nostres productes. Igualtat d’oportunitats també són serveis públics de qualitat.
Des del feminisme ho tenim tot a fer i les dones som fonamentals per combatre el despoblament del País Valencià.
