Ha estat notícia –o noticieta, ja que dubte que haja transcendit al sector i als malalts del tema- que hi havia hagut un relleu en la direcció de Levante-EMV. Lydia del Canto –qui havia estat directora de comunicació del PSPV i secretària autonòmica de Comunicació amb Ximo Puig- ha estat substituïda per José Luis Valencia, qui fins ara era director d’El Periódico del Mediterráneo. El cas de del Canto –de Levante al PSPV i després de tornada al diari, com a directora- s’ha posat sovint com a exemple de l’extrema –i impúdica- proximitat entre periodisme i política. Els periodistes han de treballar, obvi, i els equips de comunicació ocupen ja més gent que els mitjans, però també és indiscutible que queda poc estètic que algú passe de dirigir una campanya electoral a un diari, les coses a voltes són complicades. El seu predecessor, Julio Monreal, qui també acaba de plegar de Levante –després de ser director va passar a portar les relacions institucionals del diari- ha estat contractat per la Ciutat de les Arts i les Ciències, un ens que està sota el control de Presidència.
Amb aquestes dades, queda clar que Levante és un diari socialista, no? Doncs no és tan senzill. A Castelló tothom ubica a Luis Valencia, el nou director, dins l’òrbita del PP. Encara que no tinga un currículum tan clarificador com del Canto, la línia que ha marcat des del Mediterráneo és força clara. Però, com? Un director del PP en un diari socialista? I ací ve la segona part de l’article, molt més interessant.
Si la setmana passada vèiem el cas del Grupo Planeta i de com una mateixa empresa podia editar els mitjans més conservadors –Antena 3, La Razón- i els més progressistes –La Sexta-, ara veurem com un mateix mitjà pot adaptar-se als canvis polítics a conveniència sense despentinar-se. Segons els comentaris que corren per València, amb el canvi a la direcció de Levante el diari es prepararia pel que considera un inevitable canvi a la Generalitat. Que és el PSOE qui solta la morterada en subvencions, convenis i publicitat institucional? Doncs a mort amb la rosa al cor. Que ara és el PP qui controla l’aixeta? Doncs a fer volar gavines. «No és res personal. Només negocis», que deien en aquella pel·lícula.
Però això és possible? No només és possible, sinó que Prensa Ibérica, l’editora de Levante, Mediterráneo, Información, Superdeporte i d’una molt més llarga llista de diaris locals i regionals –que suposen el segon grup de premsa amb més lectors de l’estat espanyol, el primer si no comptàrem el Marca- ja fa anys que fa exactament això. A pesar d’haver començat com un grup molt pròxim al PSOE de Felipe González, gràcies al qual va aconseguir el control de bona part de les antigues capçaleres del Movimiento falangista, ben prompte va optar per adaptar-se als a les condicions dels diferents poders locals. Una fidelitat al poder –siga el que siga-, per cert, que li va permetre adquirir el Grupo Zeta a preu de saldo, pràcticament un regal de Moncloa i els bancs que en controlaven el deute per tal que no se’l quedara la Mediapro del terrible independentista Jaume Roures. El que hauria hagut de ser un escàndol d’intervencionisme públic en el lliure mercat i en la llibertat de premsa, a l’estat espanyol va ser un fet absolutament normal.
De fet, tant Prensa Ibérica com Grupo Zeta ja compartien aquesta adaptabilitat. Si el Periódico de Catalunya era considerat un mitjà socialista, el seu germà, Periódico del Mediterráneo simpatitzava clarament amb els populars. I el seu director va continuar sent el mateix amb el canvi de propietari.
Ara, Luis Valencia dirigirà el diari més llegit a València amb la presumible voluntat d’aconseguir que Mazón li dega tants favors com puga abans de ser president. Si ho arriba a ser mai, és clar, que les empreses mediàtiques fan les seues apostes però no tenen boles màgiques de vidre. El futur està per escriure i ho faran els votants.
