Si pensàveu que aquest article parla d’un llibre o d’una novel·la sobre viatges, esteu ben equivocats. Aquest article tractarà el personatge principal del llibre de viatges: l’etern viatger. I no pot ser l’etern viatger una altra persona que l’interí. I aquest article tractarà la perspectiva des de l’interinatge català.
El professor interí és aquella persona que viatja sense desitjar-ho amb l’objectiu de tenir feina i navegar en el vaixell dels aprenentatges. L’interí és aquella persona que la Generalitat nomena i sap una data aproximada del viatge, però no ho acaba de descobrir fins que no arriba a la seva destinació final: la fi de la substitució. Amb la millor de les sorts, podrà tenir una vacant-substitució de curs. En el pitjor dels casos, una setmana com a substitut perquè un funcionari està corregint mèrits del concurs de trasllat.
La sensació és una mica agredolça. La part positiva, naturalment, és conèixer diferents mons, diferents centres i maneres de fer.
D’una banda, hi ha centres educatius amb una norma ISO, cosa que comporta un excés de burocràcia en la meva opinió. Els docents no som secretaris i molt menys no ens paguen per fer papers tot el dia, sinó per ensenyar l’alumnat els sabers (continguts, saber fer, saber estar, etc.) que necessiten per formar-se com a persones. Aquests centres passen una auditoria de manera recurrent, en la qual es comprova que les programacions estiguin al dia, que s’hi hagin enregistrat les entrevistes amb els pares i que totes les actes de les reunions siguin correctes. La part positiva, si voleu trobar-la, és que ajuda a l’organització dels docents (tenir les programacions, les actes i d’altres documents al dia).
D’una altra banda, hi ha els centres que no segueixen aquesta norma ISO. Aquests centres els podem dividir en dos grups: els que tenen una mica de burocràcia i els que no en tenen. Hem de partir de la base que sempre hi ha una burocràcia mínima (les programacions generals del curs per matèries, els comunicats/incidències/amonestacions o d’altres documents com les actes d’avaluació). Llavors, la diferència entre aquests dos tipus de centres és que el primer no et fa entregar una mica més de burocràcia (seguiments de programació, per exemple) mentre que el segon no és tan rigorós.
La part positiva de conèixer mons és que el fet de passar per tants centres educatius et fa ser més flexible i poder adaptar-te més a les necessitats del següent centre educatiu on arribes. A més, coneixes les diferents maneres de fer, les experiències dels companys, etc. La part negativa, clarament és que agafes estima a l’alumnat i al claustre o que quan arriba el punt que els coneixes bé, et toca marxar del centre educatiu. I, per si teníeu cap dubte, aquí s’adreça un etern viatger.
