No sé si serà genètic, però la meua filla detesta tant la calor com jo. De petita no n’era conscient, jugava, anava amunt i avall i poc més, però en arribar l’adolescència va començar a dir que odiava l’estiu, que no suportava la calor, que estava delerosa de tornar a l’institut, a la tardor, a la rutina, a veure els amics. Com és d’esperar, en començar l’institut, a les poques setmanes ja es lamentava sobre quant de temps quedava encara perquè arribaren les vacances. Va com va…
Potser les millors vacances no són les de l’estiu. Parar durant la resta de l’any és encara més bonic i satisfactori. Qualsevol moment de l’any és més agradable per a l’aventura i el viatge i més propici per al descans que la canícula. Aquest sentiment de desolació i desesperació davant de l’estiu el vaig retrobar fa uns mesos mentre llegia Natalia Ginzburg, en concret, «Verano», inclòs en Vida imaginaria, un dels volums d’assaig on recull articles, reflexions i records amb aquell estil lleuger, però profund, que tant caracteritza l’escriptora de Palermo: «Odie l’estiu. Odie el mes d’agost fins a la festa de la Mare de Déu. Passada la Verge, em sembla sortir d’un malson. Em sembla que tot millora lentament per a mi. Comencen les tempestes de tardor. Estime la tardor i a la tardor solc escriure. A l’estiu, raríssimament aconseguesc escriure».
Vaig continuar-hi llegint, absorta, enamorada del to i del tema. En realitat Ginzburg no odiava l’estiu per la calor: «No odie l’estiu per la calor. Ni tan sols la note i em té igual». El que Ginzburg no suportava eren els estius solitaris de la seua adolescència: «Jo no creia que el món fos trist, creia que era preciós, però per algun motiu desconegut a mi se’m negava celebrar els seus dies radiants. Així que no tenia més remei que amar i buscar la tardor, l’hivern, el crepuscle, la pluja i la nit».
L’estiu és un moment de paràlisi, de trencament, una mena d’anestèsia que, segons com, torna la vida més pesada i àrdua, enterboleix la vista i dificulta enraonar, si no és que tens el privilegi de perdre’t en un poble de muntanya, al bosc o a una platja tranquil·la, de les que ja no existeixen. I els adolescents, ni així. Ells troben a faltar els amics, les seues rutines. Encara no han trobat consol en la lectura i les passejades llargues, o almenys no per a tantes setmanes en filera.
L’estiu és un moment d’extrems: temperatures extremes, foc sobre l’asfalt i l’arena, aire gèlid als comerços o al cinema, carreteres col·lapsades, incendis galopants, sales d’urgències de gom a gom, peus, turmells, braços i muscles trencats, diarrees imparables, gent que mor ofegada (moltíssim aquest estiu!). L’estiu sol ser una col·lecció de petites, i no tan petites, catastròfiques desgràcies. Els insectes es desbaraten, la pell reacciona com pot, brollen les erupcions, les cremades pel sol, es ressequen els peus fins al punt que semblen un espart. A les dones ens sua el bigot, el «canalillo», sota les mamelles i entre les cuixes, a més, la cistitis va «campi qui pugui», tant de temps mullades i remullades… Com diria aquell, l’estiu són malos tiempos para la lírica.
Però torne a Ginzburg. Amb el temps l’escriptora va descobrir que no estava sola davant d’aquest sentiment d’odi i menyspreu per l’estiu: «Després vaig descobrir que no era l’única que experimentava una sensació semblant; que era una sensació comuna a moltes persones que, com jo, en un moment determinat de la seua existència s’havien sentit excloses i mortificades per l’estiu, jutjades per sempre indignes de recollir els fruits de l’univers. Com jo, aquestes persones odiaren a partir l’aleshores la claredat enlluernadora del cel sobre els prats i els boscos. Com jo, aquestes persones s’angoixaven amb els primers símptomes de l’estiu, com si anunciaren una desgràcia, perquè els desperta el temor a un judici nou i a una nova condemna».
L’estiu no té mesura ni es pot mesurar. A mi em supera, se m’apodera. Potser no he aconseguit superar aquella crisi d’adolescència que també em va deixar sola i aïllada davant de l’estiu. Perduda a la ciutat, sense recer, ni poble ni viatge ni vacances. El meu pare es va voler vendre, irreflexivament, un apartament que teníem a la mar del Puig, el seu poble i el nostre poble d’infantesa, i ens va deixar a la intempèrie, en particular a la meua germana i a mi, jo en plena adolescència, ella incipient… Difícil oblidar aquell sentiment de desarrelament i d’alienació en plena adolescència, sense tenir on anar, sense fer cap ni un dels viatges promesos, deixades de la mà, a la mà d’agost enmig d’una ciutat desballestada, plena de paneroles i ànimes perdudes…
Odie l’estiu perquè la gent que viu en soledat encara se sent més a soles. Els parcs es buiden de xicalla, de jocs, de gresca i de cançons, les persones grans a penes ixen per por a la calor, es protegeixen, els han dit una i cent vegades que s’han d’arrecerar, que no poden eixir de casa fins a tard.
En estiu els pobres –una cosa és l’estiu i una altra estiuejar– es veuen condemnats a hores interminables de ventilador, ni per a aire condicionat els arriba. Moltes hores de fer braç i múscul amb el ventall, hores de sèries o programes estúpids. Hores de begudes ensucrades i refrescants que en el fons no calmen la set i només engreixen.
Odie la humitat, la humitat que ho amara tot i a tothora. Tampoc no em consola la sequedat extrema. No estem mai contens, em direu! Potser sí, teniu raó. Però sobretot deteste l’estiu perquè els malalts i els desgraciats se senten encara més condemnats a l’ostracisme: els que no poden banyar-se, ni fer caminades ni sopar a la fresca ni eixir de viatge, per breu que siga.
Odie l’estiu perquè amb la seua claror extrema ho crema i enlluerna tot, com escrivia Ginzbrug, no matisa, no suggereix… Només m’agrada l’estiu a primera hora del matí, a penes surt el sol o durant les hores del crepuscle, però per veure sortir el sol cal matinar molt i sovint a l’estiu costa dormir-se en la nit, entre suor i mosquits. I per assaborir el capvespre, ja em direu, cal abans haver patit les hores inacabables de xafogor, tancats a casa, en les quals costa pensar i escriure perquè també a mi, com a Natalia Ginzburg, em costa escriure a l’estiu.
Tanmateix, de tant en tant, si afluixa la calor, trobe un moment de serenitat i un racó tranquil on anar ajuntant una paraula darrere de l’altra, com ara mateixa.
