Malgrat que semble que fa una eternitat, només unes setmanes enrere ens queixaven de valent per una primavera que havia passat desapercebuda. La pluja es va acostumar a fer acte de presència i deslluïa així plans i sensacions que desitjaven amb insistència. No calien enquestes d’opinió per avaluar si teníem ganes de primavera, les teníem però amb els dies la donàvem per perduda.
Al contrari que amb la pluja, no hi ha rogatives miraculoses per a invocar el sol a les terrasses, la màniga curta o l’explosió de color. Ens vam quedar sense primavera i amb massa ganes que es manifestara un estiu que afavorira la roba lleugera, alliberara els nostres peus, arraconara les obligacions i ens estalviara compromisos indesitjats en favor d’altres carregats de riures i begudes ben fredes. Però no, tampoc l’estiu s’ha manifestat. Almenys no de moment.
L’estiu, no sé si contagiat per l’ambient polític actual, ha optat per mutar directament a infern amb temperatures que ens prohibeixen gaudir del carrer i ens aboquen a recluir-nos en casa, fora d’horari laboral, connectats a un ventilador, a un aparell d’aire condicionat o a ambdós coses a la volta.
Tornar a casa després del treball és entrar en la foscor absoluta. Persianes i finestres tancades, apetit zero per fer plans més enllà de passar les hores tirats al sofà, i la certesa absoluta de continuar acumulant nits en vetla. Un panorama poc recomanable per a campanyes publicitàries que tracten de posar-li rostre amable a un estiu que no s’assembla en absolut al que era. Ara doncs, toca queixar-se de l’estiu, o més bé enyorar-lo en tant que com tantes altres coses, l’estiu ja no és el mateix. Ja fins i tot tens més probabilitats de trobar-te Ricardo Darín en la secció de fruites del supermercat que aconseguir comprar mig meló d’Alger en ple juliol. És més, tens més probabilitats de trobar-te Ricardo Darín en el supermercat i que et convide a acompanyar-lo a la Polinèsia quinze dies amb tot inclòs, que tornar a casa de la compra amb mig meló d’Alger.
Done per fet que si tots els meus amics, com els de Taburete, s’anomenaren Cayetano l’infern es portaria d’altra manera i així em tocaria fer-ho veure a Instagram però, ara com ara, la situació dista prou de jornades en alta mar amb xampany i postes de sol infinites. M’he d’apanyar amb dutxes fredes, un ventall adosat a la mà constantment i un refredat de primer nivell conseqüència directa de dormir amb la finestra de bat a bat, en les nits en què bufa un filet d’aire, o encomanant-me al ventilador en les nits en què no hi ha treva.
No, definitivament l’estiu no és el que era. A excepció de poder anar en roba interior per casa com quan era menuda, poca cosa més. Els cucs de llum que animaven les nits ja no hi són, la brisa del mar és una utopia, el meló d’Alger un impossible i el carrer foc. Fins i tot, i per més atencions que li he prestat, se m’ha pansit el «galán de noche» que em perfumava les nits de lectura a la terrassa però, tampoc els galans són el que eren, o això almenys diuen aquests dies les revistes del cor a propòsit de Bertín Osborne.
Que no em falte el ventall i que la tardor no ens abandone perquè no sé si admetria quedar-me òrfena d’una altra estació més.
