Fa un parell de setmanes, en aquest mateix espai, reflexionava sobre el desinterès amb que l’esquerra urbana s’ha agarrat les protestes llauradores. A banda del desconeixement cultural de la realitat rural hi ha una altra qüestió que fa més sagnant aquest desinterès i no és altra que molt sovint, els mecanismes de despossessió dels agricultors són els mateixos que patim bona part de la classe obrera però que en temps d’atomització i divisió a voltes ens costen de veure. Tractaré d’explicar-me.
Una de les principals reivindicacions dels llauradors és que es pague un «preu just» pel seu producte. Per «preu just» s’entén, com a mínim, que no estiga per sota el cost de producció, una mesura que la llei ja prohibeix explícitament, però –oh sorpresa!- aquesta llei no acaba d’aplicar-se.
La solució passaria per fixar uns «preus mínims» per als productes agrícoles i que obligaren a les grans distribuïdores i a la indústria agroalimentària a deixar d’escanyar als proveïdors.
Aquesta opció, que a penes ha estat mencionat ni tan sols per les plataformes agrícoles, és impossible ja que vulneraria la sacrosanta «llibertat de comerç» i posaria en perill tota l’economia. Així, en nom de l’economia de mercat i el lliure comerç posem a xicotets llauradors que a penes tenen un tros de terra i les seues mans a negociar amb gegants empresarials amb moltíssims recursos, opcions i mecanismes de pressió. I el resultat d’aquesta «llibertat de comerç» és que fa un segle els llauradors es quedaven el 70% del preu final dels seus productes; fa 50 anys era el 40% i ara està al voltant del 4%.
Sí, però i a les ciutats?
La situació és terriblement familiar a la que pateixen –patia en pròpia carn fins fa pocs mesos- els autònoms. Un dia em vaig trobar una de les primeres factures que vaig emetre. Fa més de vint anys es pagava més –no en proporció, ni ajustat a la inflació, sinó més en euros comptants- per un article que ara. El preu de la faena s’ha anat desplomant al mateix ritme que les redaccions es buidaven. Normal. Qui voldria pagar una nòmina i unes cotitzacions a la seguretat social amb tots els drets que se’n deriven podent pagar a tant la peça i al preu que decidisques? En un moment donat el Col·legi de Periodistes de Catalunya va publicar unes tarifes mínimes per a periodistes a tant la peça –els tan romantitzats freelances, que no deixa de ser un sinònim de precaris. Va haver d’eliminar-les perquè la UE els va amenaçar en multar-los. Sabeu l’argument? Exacte: atemptava contra la «llibertat de comerç». Ni tan sols l’avís que es tractava de «tarifes indicatives» va servir. És il·legal –i aquesta llei sí que es fa complir- establir uns «preus justos» per al periodisme.
I qui diu periodistes diu dissenyadors gràfics, qualsevol sector cultural però també cada volta més enginyers, arquitectes o informàtics. Les opcions del teletreball i d’externalitzar segons quines faenes encara han exacerbat aquesta tendència.
Perquè ens entenga’m: és com si es prohibiren els convenis col·lectius. Negociar col·lectivament els salaris d’una empresa també és atemptar contra la «llibertat de comerç», ja que cada treballadors hauria de poder pactar-ho individualment. Us sona? El somni humit més ultraliberal ja s’aplica a molts sectors laborals amb l’excusa que els autònoms són empreses i per tant és una negociació d’empresa a empresa. I, és clar, totes les empreses tenen les mateixes obligacions –siga una persona o una multinacional- a l’hora, per exemple de contractar amb l’administració o complir normatives i requisits de tot tipus.
No és estrany, per cert, que aquest model es vulga aplicar a cada volta més sectors: des dels repartidors de menjar als treballadors d’escorxadors. Si gent tan llesta com els periodistes han passat pel cèrcol, perquè no ho faran gent molt més desesperada.
I aquesta pendent continuada i sense fi cap a l’empobriment i la depauperació no l’atura ningú. La «llibertat de comerç» pareix blindada a qualsevol resultat electoral. Potser per això hi ha creixents sectors que no veuen interessant votar o, fins i tot, els atrau el discurs anti-tot de l’extrema dreta.
I aquesta tendència no farà sinó accentuar-se fins que no s’agarre el bou per les banyes i es comencen a dir les coses clares.
