A mi el futbol no m’agrada, però m’agrada el València CF. El que pot semblar una contradicció, és explicar el sentiment de pertinença a la meua ciutat i país a través d’un club de futbol que des del 1919 representa València i busca representar el País Valencià. Com diu Vicent Flor, en el seu llibre Nosaltres som el València: futbol, poder i identitats, el València CF és l’únic equip valencià que no ha posat fronteres a la seua expansió social. Ni de la ciutat, ni de la província imposada, la massa social del València va molt més enllà. I açò alguns ni ho entenen, ni ho volen entendre.
Només cal observar la peregrinació a Mestalla dels aficionats. Les línies de Metro i rodalia que arriben del sud i del nord a la ciutat porten milers de valencianistes al seu camp. Les carreteres i autovies que uneixen València amb la resta del País s’omplin de cotxes amb valencianistes. Aficionats que venen de les comarques valencianoparlants del Comtat, la Safor, les Marines, la Vall d’Albaida, la Costera, la Ribera del Xúquer, l’Horta de València, el Camp de Túria, el Camp de Morvedre, la Plana Baixa, la Plana Alta, el Maestrat i també de les comarques xurres, i Utiel i Requena. Mestalla i els seus voltants en dia de partit és com una mena de corts valencianes on s’hi troben representades una bona part de les comarques. El poble de Mestalla no és un poble de ciutat és un poble de país.
Des de sempre el poble de Mestalla ha sigut molest per a molta gent. L’estat espanyol ha girat al voltant de la competició Madrid – Barcelona, en la qual a la resta ens obliguen a prendre partit. I com no pot ser d’altra manera, al futbol també. Per això que un equip de les característiques del València CF existisca, és un problema per a qui viu d’eixe país de duopoli. Històricament, l’odi al València CF va vindre primer des de Barcelona i després des de Madrid, només cal preguntar a José Ricardo March per eixes cròniques escrites des de Barcelona als anys 20 i 30 on els valencians érem violents o com la premsa madrilenya es va inventar l’apel·latiu «equipo bronco y copero» als 40 per a intentar ridiculitzar-nos. La voluntat de voler arribar dels valencianistes ens ha permés, moltes voltes, fotre els somnis dels equips del duopoli futbolístic, i això no és simpàtic.
El València CF sempre ha sigut un equip transversal políticament i les majories polítiques han fluctuat com fluctuaven a la societat valenciana, algunes voltes l’esquerra era majoritària i altres la dreta. I tant els polítics de l’esquerra com els de la dreta se n’han servit del València CF. En els 100 anys de Mestalla, hi hem vist polítics de tots els colors fent mítings i buscant el vot dels valencianistes amb promeses i projectes megalòmans que només volien fer créixer egos i vanitats de directius i polítics. Misteriosament, els polítics desapareixien quan calia impedir la conversió del club en Societat Anònima Esportiva, canviar la llei de l’esport o fer marxar Peter Lim.
Per altra banda, si a molts països de Sud-amèrica, el Regne Unit o Euskal Herria el futbol és intocable en l’esquerra, per la força social que té, al País Valencià, l’esquerra el critica constantment. Per un costat tenim una generació que va desertar de valencianista durant la batalla de València i que va començar a justificar el seu antivalencianisme i les seues afeccions esportives amb fórmules delirants com la del poliamor futbolístic. I per un altre, tenim les generacions antisistema de biblioteca, que consideren el futbol una cosa massa popular que impedeix l’èxit de l’esquerra. Curiosament, estos últims s’han passat hores i hores admirant la política d’esquerres de Sud-amèrica i Euskal Herria que no s’entenen, precisament, sense la presència del futbol.
Fa uns dies vaig llegir un tuit d’un referent de l’esquerra valenciana, on es demanava l’expulsió del camp de Mestalla de la ciutat de València, pels problemes que causem al veïnat amb l’aparcament dels cotxes i les massificacions en la zona. Resulta que un estadi construït fa 100 anys, llavors fora de la ciutat, en mig de l’Horta de la ciutat de València, al costat d’una de les séquies del Túria, ara és un problema perquè la ciutat ha volgut fagocitar-lo a base de plans urbanístics franquistes i democràtics que no respectaren ni tan sols la inclinació del terreny de joc. Tot perquè els molesta una massificació quinzenal que és deguda, principalment, a la manca de comunicació en transport públic que ja pateixen els treballadors, valencianistes inclosos, tots els dies. Amb estos plantejaments tan desconnectats de la vida i aficions de la població que els envolta, després encara es pregunten com l’extrema dreta pren el control de les graderies d’animació tan fàcilment o guanya eleccions.
Mentre el món debatia sobre Vinicius i tot el sistema duopolar espanyol condemnava, una vegada més, els valencianistes amb generalitzacions intencionades, els valencianistes des de fa mesos estàvem lluitant per democratitzar el nostre club. De fet, associacions com Libertad VCF han aconseguit créixer gràcies a la transversalitat social de l’afició del València CF i al compromís social dels valencianistes de servir el València CF sense mai servir-se’n. Quan Bastión Frontal, protagonista dels insults a Vinicius, va voler entrar en la grada d’animació buscant la col·laboració de Meriton, es va trobar com a mur de contenció a eixa transversalitat i eixa voluntat de servir el València CF sense mai servir-se’n. I no van entrar, perquè qui estimem el València CF i el volem democratitzar, érem majoria i no acceptem a ningú que vinga a servir-se’n del nostre club.
Però això a l’esquerra d’este país nostre no li interessa, prefereixen seguir menyspreant el València CF, estereotipant-lo amb tuits recurrents que busquen els m’agrada de gent alienada a la societat que els envolta. Critiquen la fórmula romana del pa i el circ, sense saber que a voltes el poble necessita circ, sobretot quan no té pa, ja que en el circ s’organitza. Molta gent ens motivem dins del circ, un circ que poden ser més coses que un concert del grup d’esquerres antisistema de moda o una festa popular alternativa autotorganitzada. Esta gent no és conscient que el capitalisme que tant critiquen està fent fora les aficions del futbol. I el motiu és clar: les masses d’aficionats crítiques molesten els accionistes majoritaris que volen fer negocis, com ja els fan amb la resta. Per això, ara intentarem que el nostre temple, Mestalla, on veiem el nostre club no el tomben per materialitzar els nous desitjos d’ofrenar noves glòries a Espanya de la classe política valenciana del postureig. I això vindrà amb la democratització del València CF, que serà prou més antisistema que fer un tuit criticant el València CF o canviar-se a un club imputat, ara sí, més que un club. Qui no vulga ajudar, que no moleste.
