«Quan teníem les respostes ens van canviar les preguntes», resumia una exguerrillera xilena davant del desconcert que va cobrir l’esquerra mundial després de la caiguda del mur de Berlín. I més de 30 anys després no estem massa millor.
Com a mostra del que vull dir, una anècdota recent: Un mitjà de comunicació publica una piulada explicant que l’esquerra francesa s’ha unit en un nou front popular per tal de disputar el govern a l’extrema dreta amb un programa de nou punts. Als segons, ja hi ha diverses piulades maleint la iniciativa perquè un dels punts –de nou!- no els agrada. Tots ells perfils d’esquerres, amb el triangle roig, la bandera palestina i altres símbols que s’identifiquen ràpidament.
No m’allargaré perquè crec que ja permet explicar gràficament com funciona això de l’esquerra actualment –un funcionament, per cert, semblant amb molts pocs matisos al de l’independentisme.
Algú publica una opinió/informació/reflexió a xarxes socials i les primeres i més dures respostes no provenen de la dreta, sinó de la pròpia esquerra. Sempre hi ha algú que ha de posar un matís, assenyalar una falta, mostrar una incoherència o un «no n’hi ha prou» o un «i d’açò altre perquè no en parles»? A voltes el comentari pot ser en positiu, o com a mínim propositiu, però en la majoria dels casos és totalment destructiu i desviant la conversa cap a temes que no tenen res a veure: la font que s’ha gastat, la faena del qui ho publica, la seua opinió sobre altres qüestions…
Molts diuen que açò és una dinàmica de les xarxes socials i és independent a la ideologia, però jo no n’estaria tan segur. Tampoc he fet cap estudi quantitatiu, però no observe aquest grau d’autodestrucció en la dreta. Allà estan els professionals feixistes de les mentides i darrere cada tuit no hi ha quinze respostes de perfils amb la bandereta espanyola retraient-li que no hi ha proves que la dona de Pedro Sánchez siga trans (exemple totalment aleatori). I parle només d’exigir rigor –exigència en principi transversal a totes les ideologies-, ja no de posicionaments ideològics.
A més, tampoc es pot pretendre encapsular la comunicació a les xarxes socials com si fora un espai estanc sense relació amb el «món real». Les xarxes són reals i per molt que les dinàmiques que hi imperen siguen diferents a d’altres espais, tenen la seua part d’influència, que no és menor.
Pense per exemple en el debat trans, una batalla que va començar a xarxes i que pareixia totalment intranscendent i ha acabat fracturant el moviment feminista amb dos bàndols irreconciliables i on el debat és impossible. Tots dos exigeixen adhesió al seu amb arguments similars: «si no estàs amb mi no ets feminista».
I el cas del feminisme es pot aplicar a molts altres. Hi ha –de nou a xarxes- una batalla cada volta més encesa entre dos models pedagògics diferents. Què proposa cadascun? Difícil de saber més enllà que l’altre és «neoliberal» i «elitista». Un estil que recorda el dels vells cristians i «açò va contra Crist» com a argument universal.
Pense que el problema no són les xarxes, sinó l’esquerra. Cal reconèixer –si no ho fem apanyats anem- que com a espai ideològic està a la defensiva davant d’un neoliberalisme cada volta més aclaparador i una extrema dreta –encara que a voltes coste distingir-los- amb capacitat de marcar l’agenda pública i donar la batalla cultural.
Davant d’aquesta realitat difícil, la reacció, supose que comprensible, és tancar-se en un mateix, buscar refugis segurs on no se’t pose en dubte i evitar la batalla. És molt més important tenir la raó que guanyar.
Sóc conscient que són temps difícils i que segons quins espais de comunicació fan més nosa que servei, però no per això deixaré de somniar una esquerra –i un periodisme, posats a demanar– capaç de d’afrontar els debats complexos amb arguments i amb posicionaments ofensius, amb voluntat de convèncer, i no soles una lletania de moralistes que amenacen amb l’excomunió aquells qui isquen de la veritat preestablerta i del lema. Una esquerra que no faça por.
