Malgrat tot el suport mediàtic, Sumar cada vegada va pitjor en les enquestes, passant dels 50 diputats que pronosticaven en desembre als 30 i baixant. Sol passar quan ataques i repudies el partit que t’ha portat al govern (Podemos); no dones suport a les seues lleis com la del Només Sí és Sí; vetes les seues principals figures com Irene Montero i Pablo Echenique, a més de posar a Ione Belarra per darrere d’Errejón, i vetes Podem al País Valencià; un programa electoral com el del PSOE (ambigüitats en uns casos i en altres promet molt però després no complirà perquè no té valor per a fer-ho), amb propostes neoliberals com un xec de 20.000€ quan tingues 18 anys per a emprendre i independentment de la teua renda econòmica, i al mateix temps retires altres perquè t’han cridat l’atenció determinats poders mediàtics; no criticar els mitjans de comunicació ni els periodistes corruptes com Ferreras i Ana Rosa; i que encara no se sap com pagaràs el teu tour per Espanya durant el procés d’escolta, ni l’acte de Magariños i has rebut en poc més d’una setmana 2 milions d’euros de 1.900 persones, cadascuna de les quals ha donat 1.100€, és a dir, que de classe treballadora no seran. Per no parlar del fet que rebutja la idea d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i nega el dret a decidir dels pobles, mesura que precisament va diferenciar Podemos de la resta de l’esquerra espanyola i li va fer guanyar a Catalunya les generals de 2016.
Però el més indignant i surrealista és que, malgrat que Podemos ha acceptat tindre un paper completament secundari a Sumar i que la campanya la dirigeixen Yolanda Díaz, Más País i Compromís, els «portaveus» de Sumar continuen atacant Podemos i els seus votants i els acusen de no fer campanya, de boicot a Díaz i de ser els causants de la baixada de suports al partit de Díaz. Però no havien quedat que Podemos restava?, que sense ell Sumar no fracassaria?, que els que ataquen a Sumar des de l’esquerra són una minoria?, que la campanya l’havia de fer Díaz i que el responsable sempre és la/el líder? Està clar que són conscients del desastre que s’aproxima per a Sumar i estan preparant el terreny per a culpar a Podemos.
Una actitud prou patètica, més encara per part d’aquelles persones suposadament d’esquerres que pensen que perdonant-li-ho tot a Díaz, no parlant dels vetos i fent campanya per Sumar pararan la dreta. Al contrari, a la dreta se la para amb un discurs contundent i sense ambigüitats des de l’esquerra, com proposar il·legalitzar Desokupa; una Llei de Mitjans de Comunicació per a limitar el poder mediàtic de la dreta, que els periodistes publiquen la seua declaració de la renda i ignorar la progressia mediàtica; nacionalitzacions i creació d’empreses estratègiques públiques; intervenció real del mercat; lleis feministes i LGTBIQA+ que incomoden realment els senyors de 40/50 anys i als trànsfobs, així com explícitament contràries a la indústria sexual i als ventres de lloguer; dir que els grans empresaris són explotadors i enviar a prendre per cul els qui ens proposen jubilar-nos als 72 anys i penalitzar-nos si ens prejubilem; sanitat i educació completament públiques, universals i gratuïtes, a més de la prohibició d’hipoteques i lloguers; posicionar-se en contra d’enviar armes a Ucraïna i de l’OTAN; defendre el dret a l’autodeterminació dels pobles i la creació d’una confederació de Repúbliques lliures, sobiranes i socialistes; una reforma laboral molt més ambiciosa pactada amb forces d’esquerres com ERC i Bildu en lloc de la patronal i Cs; prohibir realment les organitzacions i manifestacions feixistes i neofeixistes; una derogació integral de la Llei Mordassa i de la Llei de Secrets Oficials; regularització de totes les persones migrants; fiscalitat progressiva de veritat i la implantació d’una Renda Bàsica Universal i d’una cistella de Béns Bàsics, que incloga productes d’higiene menstrual; reindustrialització sostenible del país per a deixar de ser el balneari d’Europa; ruptura de tots els acords i relacions amb el Marroc i Israel, i suport total als pobles sahrauí i palestí; investigació completa de l’ús de Pegasus i de la massacre de Melilla; amnistia per a tots els presos polítics independentistes i per als exiliats, així com als presos i exiliats polítics de tota classe, com Pablo Hasél i Valtònyc, etc.
Però tot això mai ho defensarà Díaz perquè implica enfrontar-se al sistema realment, mentre que Sumar ha sigut creat per a sostenir el règim del 78. A més, el PSOE i probablement Sumar s’abstindran perquè governe Feijóo amb l’excusa de deixar fora Vox i perquè Sánchez, com ha dit Gabriel Rufián, vol evitar l’infern mediàtic i polític de pactar de nou amb els independentistes d’esquerres. Aquesta teoria cobra més força tenint en compte que Sánchez presidirà l’OTAN molt prompte, amb la qual cosa es desentendrà del problema.
Per tant, després del 23J, quan Sumar obtinga un resultat pèssim i les forces que la integren comencen a matar-se entre si, Podemos ha d’eixir i reconstruir-se assumint eixe programa, amb Irene Montero com a candidata a la presidència i de la mà dels independentistes d’esquerres. Aquesta és també la conclusió que vaig traure de la increïble entrevista entre Pablo Iglesias i Oriol Junqueras, i que pareixien defendre implícitament. És més, crec que Junqueras va donar la millor definició possible de Sumar: un apèndix del PSOE.
I en aquest procés és fonamental que Podemos expulse a tots els simpatitzants de Díaz i dels seus aliats (no es pot tindre l’enemic a casa); s’allunye de la vella guàrdia de l’esquerra espanyola que aspira només a ser un apèndix del règim; crear mitjans de comunicació d’esquerres i donar suport als que ja hi ha com Canal Red, el Salto Diario, Pandemia Digital, etc.; i, com ja he dit a anteriors articles, enfortir les aliances amb els sindicats de classe (incloses els estudiantils i anarquistes), els col·lectius socials (Femen Spain, la Plataforma Trans, Extinction Rebellion, Rebel·lió Científica, Sindicat de Llogateres i Llogaters, Regularització Ja, etc.) i les associacions veïnals, incorporant les seues propostes i invitant-los a participar en eixe front comú perquè permetran mantenir un contacte constant amb les classes populars i la seua situació. Així sí que arribarem a un 2n Pacte de Sant Sebastià i a un Front Republicà per a transformar Espanya, i no prohibint banderes republicanes com a l’acte de Sumar a València.
Concloc amb una famosa frase de Nelson Mandela: «Vaig aprendre que el coratge no és l’absència de por, sinó el triomf sobre ell. L’home valent no és aquell que no sent por, sinó qui conquista eixa por». Conquistem la nostra por. Ací sí que ens atrevirem.
