Si bé la Transició va deixar arrere desenes de morts i tortures arreu de tot l’Estat, al País Valencià es va desenvolupar amb certes particularitats. L’assassinat de Guillem Agulló, les bombes a casa dels intel·lectuals més punyents amb el Règim, la impunitat del feixisme o la pressió dels poders mediàtics confluïen en un mateix punt: l’encaix autonòmic del poble valencià dins d’un Estat en reconfiguració.
Encara hui hi ha qui intenta que la mort de Guillem caiga en l’oblit, despolititzant-ne el cas i blanquejant la ideologia d’aquells que el van assassinar. Per això, hui també és més important que mai continuar recordant la seua història, entenent el context polític i social que vivia el País Valencià i extreure’n tots els aprenentatges per la nostra lluita. Comencem pel principi, però.
Des de la segona meitat del segle XX la construcció de la nació que prenen els Països Catalans, a partir de les tesis fusterianes, impregna el sentit comú de les classes populars valencianes, bastint-les d’un programa d’acció política per a la transformació de la realitat des d’una pugna de classe.
Els Països Catalans es convertiren en una pedra en la sabata per al procés de reconfiguració del Règim. A més a més, la UCD (partit que lidera la transició) mancava d’un discurs nacional al País Valencià, la qual cosa posa a les classes dominants encara més entre l’espasa i la paret considerant que la mera coacció de l’Estat és poc efectiva a llarg termini si aquesta no va acompanyada d’un cert consens ideològic. És precisament a partir d’aquesta necessitat d’on naix, amb una artificiositat pròpia d’un laboratori d’idees, el blaverisme – entés com una expressió concreta del feixisme.
Aquest moviment venia a confrontar fins a les últimes conseqüències el fet que «dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans». Per això, no és gens casual que el relat de fons d’aquesta maniobra d’Estat es fonamente principalment en el secessionisme lingüístic. Així, l’espanyolisme prendran el blaverisme com a Cavall de Troia.
Però l’èxit d’aquest no pot explicar-se sols per les maniobres de l’Estat. El diari Las Provincias , un dels principals baluards del poder mediàtic al País Valencià durant els anys de La Transició, destinaria centenars de columnes i titulars a la confrontació ideològica amb l’esquerra, especialment aquella de caràcter catalanista. Producte d’una pugna absolutament asimètrica quant a recursos, les classes dominants varen aconseguir dos objectius bàsics: en primer lloc, fer creure a grans masses de la població que valencià i català no eren la mateixa llengua i, en segon lloc, la divulgació d’una cultura nacional-popular ortopèdica que es pretenia tan diferenciada com fora possible. Entre les classes populars del Cap i Casal seria freqüent escoltar les fites d’un tal Palleter de València que pretenia esborrar del mapa a qualsevol General Basset.
Si bé el blaverisme cercava un consens ideològic ampli entre la societat valenciana, l’ús de la violència durant aquests anys va ser constant. La repressió política com a estratègia ve guiada i tutelada pel poder polític, especialment el govern, la justícia i els cossos policials, però no es limità a aquests tres objectes. En el seu actuar forja diferents aliances amb la societat civil i els diferents grups que l’ajuden a mantenir l’ordre, i es poden mostrar més o menys activa davant determinats fets i amollar-se a les circumstàncies. Parlar hui en dia de l’assassinat de Guillem és fer-ho dels corrents de fons que dibuixen un quadre d’aliances, connivències i silencis entre diferents grups.
D’una banda, Emilio Attard, membre de la UCD i governador civil de València, deixaria per escrita la impunitat de què gaudirien els GAV (Grup d’Acció Valencianista), l’organització feixista de més abast de cap i casal, a l’hora de reprimir violentament manifestacions de caràcter catalanista. És en aquest marc d’absoluta impunitat feixista en què podem entendre l’assassinat de Guillem Agulló, un jove antifeixista de Burjassot i militant de l’organització independentista Maulets, assassinat a Montanejos l’any 1993 a mans del nazi Pedro Cuevas.
Un parell de dies abans del judici, la policia destruiria el ganivet amb què assassinà a Guillem, una de les principals proves incriminatòries. El diari Las Provincias, ràpidament titllaria l’esdeveniment com un simple enfrontament entre bandes de joves, despolititzant en tot cas els fets. Finalment, el botxí de Guillem sols compliria 4 dels 14 anys a què va ser condemnat per «bons comportaments». En eixir de presó fundaria l’organització feixista FAS (Frente Antisistema), desarticulada en 2005 per l’operació PANZER en ser considerada una banda organitzada i amb tinença d’armes. Novament, Cuevas tornaria a quedar en llibertat. En 2007 Cuevas es presentaria com a candidat de l’organització feixista Alianza Nacional (AN) en les eleccions locals a l’Ajuntament de Xiva. Les investigacions que realitzaria la fiscalia sobre l’atemptat a casa Fuster l’any 1981 – investigació que va consistir en escassos 40 fulls que es limitaven a descriure els fets deslligant-ho de qualsevol motivació política – o els paquets bomba que rebria Sanchis Guarner, s’emmarcarien en el mateix context repressiu que vindria a definir l’anomenada Batalla de València.
Una vegada les tesis fusterianes són «derrotades» als carrers, la davallada del blaverisme també és notòria. A finals dels anys noranta els partits polítics més conservadors són conscients que l’espanyolisme aglutina molt més que el blaverisme, per la qual cosa la llavors Alianza Popular – més tard conegut com a Partit Popular – absorbeix a molts dels caps visibles d’Unió Valenciana, partit que fins llavors havia sigut la pota institucional d’aquest moviment de masses. En altres paraules, Alianza Popular integra el discurs secessionista-regionalista i a més està legitimada per la major part del blaverisme social. No obstant això, el blaverisme no desapareix absolutament. Així, per exemple, el PSOE puntualment tracta de donar protagonisme a determinats grupuscles marginals al Levante, el seu diari de referència, amb la finalitat de debilitar el PP en les eleccions. A aquest, hom podria afegir que hui en dia la majoria d’organitzacions feixistes al País Valencià no han deixat el discurs regionalista-blaverista de costat: és el cas dels GandiBlues Ultras o els Yommus.
D’altra banda, la major part de l’esquerra socialdemòcrata valenciana accepta aquesta derrota i contribueix a normalitzar l’ús de la denominació Comunitat Valenciana o la senyera coronada, falcant les estructures de dominació jurídica, política i cultural de l’Estat-Nació espanyol. L’exvicepresidenta de la Generalitat Valenciana Mònica Oltra explicava a una entrevista que «Nosaltres no utilitzem el terme Països Catalans, ni tan sols el terme País Valencià. (…) Eixa batalla es va perdre».
La concepció dialèctico-materialista de Fuster xoca frontalment amb les lectures historicistes pel que fa al concepte de nació, en què les classes populars serien meres observadores d’una realitat donada i en cap cas amb capacitat per a transformar-la. No ens hauria de sorprendre que les concepcions particularistes o historicistes al País Valencià hagen sigut la corretja de transmissió d’ideologia burgesa, ja siga acceptant els marcs superestructurals, com el marc de les autonomies; cercant horitzons de reivindicacions interclassistes i abstractes, com l’anomenat finançament just; o essent la palestra de discursos que pretenen fer entendre que les crisis capitalistes es poden trampejar fent un ús més eficient dels recursos públics.
Siga com siga, els Països Catalans són tossuts. Sovint organitzacions comunistes han hagut de fer malabars i apel·lar a un internacionalisme abstracte que en tot cas amaga tàcitament un nacionalisme dominador que és el garant de la ideologia de la classe dominant. D’ací la necessitat de plantejar lluites polítiques de classe que defugeixen d’economicismes. Quan s’afirma que sense Països Catalans no hi ha socialisme, no és una abstracció, és a dir, si l’entramat juridicoadministratiu a l’Estat Espanyol naix amb uns objectius determinats – interessos de la classe dominant i d’unitat territorial-, aleshores els seus marcs d’acumulació senzillament no li valen a la classe treballadora per a la transformació de la realitat. D’ací la necessitat de confrontació política i portar-la fins a les últimes conseqüències: la independència dels Països Catalans. Les seues formes de dominació no són reformables. De la mateixa manera, l’agudització de la lluita de classes al País Valencià i el procés de constitució en classe per a si mateix haurà d’anar lligada indestriablement a l’elevació de llur consciència nacional. Per posar un exemple, els sindicats de barri d’Alacant, una ciutat en què menys del 3% de la seua població parla valencià, empren el català habitualment. La nostra Batalla de València és ben viva i caldrà estar a l’altura del moment.
En definitiva, la construcció nacional als Països Catalans s’ha reproduït a la mateixa vegada que ho feia un feixisme d’arrel anticatalanista que tractava i tracta d’aturar-la. Per això, nosaltres podem dir ben orgulloses que som hereves del llegat de Guillem militant de Maulets i a qui varen assassinar per la seua militància política. El jovent de classe treballadora hem de ser conscients que ens hi va la vida en l’organització de la nostra lluita i d’aquesta manera, hem de recordar també la memòria dels qui ens han precedit en el camí. Darrere de cada desnonament aturat i per cada victòria del sindicat del nostre barri hi ha també el record de Guillem. Seguirem posant tot el nostre enginy així com els nostres cossos malgrat la repressió i la impunitat del feixisme. Fem de la nostra lluita el millor homenatge.
